Normalment perquè és molt més dura, molt més desagradable, molt més inhumana

La vida sempre supera la ficció. És així. No la realitat –que també– sinó la vida. Aquest camí boig, aquesta muntanya russa emocional. La vida. I normalment perquè és molt més dura, molt més desagradable, molt més inhumana. Com si Déu –si hi creieu com a guionista còsmic– o la mare natura o la vida, ella sola, no tingués l’empatia que sí que tenen els guionistes, per molt que siguin de docusèrie, sèrie B o cinema gore. A les pel·lícules ens eviten dolor com a espectadors, ens eviten temps d’espera en què no passa res però el malestar es mastega, ens eviten moments incòmodes, discussions estúpides, sorpreses fallides o persones dolentes que semblen bones. A més, a les pel·lícules, generalment, el final feliç ens el garanteixen de manera implícita i podem respirar mig tranquils enmig de les escenes més dures perquè sabem que, al final, la nostra protagonista se’n sortirà. Hi ha morts a la ficció, és clar; i, si els guionistes són bons guionistes, la seva desaparició no ens deixarà indiferents, però res comparat amb si el mort és real, algú pròxim, algú estimat o, fins i tot, algú que no coneixem directament però que comparteix territori, espai, edat amb nosaltres, de qui en coneixem els detalls a través de la premsa, amb comptagotes i ens va explicant una història de dolor, de por, de fracàs en tants àmbits i a tants llocs. La realitat no estalvia relats de soledat, de dolor, de por, de suïcidi, de cadires i de cartes, de bullying, de preferir la mort a la vida. La realitat no escatima la sensació que la vida dels joves és fràgil, difícil, terrible. La realitat no et deixa ni respirar, de vegades amb notícies macabres una rere l’alta, amb malestars viscuts, coneguts, sentits. Amb persones que estimes que pateixen, amb persones que estimes que pateixen per culpa d’altres persones que també pateixen. A vegades la realitat colla tant que t’ofega. I la ficció, no. La ficció et permet prémer el pause a la història, seguir-la més tard, deixar de veure-la per sempre, oblidar-la, que no formi part de la teva vida mai més. La vida, és clar, la de veritat, no ho permet, això. Mai. Tampoc no permet aturar les coses maques per reviure-les. Ni per quedar-t’hi. I això sí que seria bonic. Tornar a aquell moment impagable, sentir-t’hi viure, sentir el refugi. La realitat sempre supera la ficció també amb l’atrocitat de les seves històries, amb la beneiteria dels seus motius, amb la terrible impossibilitat de tornar enrere, esborrar i triar un final millor. No sé si heu llegit la notícia de la model asiàtica assassinada i esquarterada per la família del seu exmarit i el seu marit a causa d’una fortuna. N’han trobat les cames al congelador. Això ho veiem en una sèrie i canviem de canal perquè la història ens sembla inversemblant. La vida no ho és, de realista. La vida és espectacularment grotesca sovint.