Hem arribat a tal confusió que sembla que els ciutadans hagin començat a viure la realitat com si fos un videojoc o un 'reality'

Ens esforcem a restringir les pantalles als nostres fills amb la total seguretat que ni són saludables ni són necessàries, però als adults ens costaria pensar en algun aspecte de la nostra vida que no passi per la pantalleta del mòbil. Tot ho tenim dins d’aquest aparell: els correus de feina, el contacte amb la família i els amics, les comunicacions de l’escola, els calendaris compartits, l’entreteniment, la compra, la premsa i fins i tot hi ha aplicacions pel calendari hormonal. Necessitats, afinitats i absurditats, tot acaba passant pel mateix embut, emmagatzemat en alguna aplicació, convertit en informació que es compra i es ven. Aquests dies llegia (al mòbil, naturalment) el cartell del Primavera Sound que ve, on actuarà Stella Maris. Es tracta d’un grup de pop cristià inventat per la sèrie de Movistar La Mesías que es farà realitat per sorpresa en un concert. El grup és fals (no són sis germanes sotmeses a una mare il·luminada) i la música no és seva (és del duo Hidrogenesse), però tot i així apareix Stella Maris en un cartell entre noms reals de grups de veritat. Aquest experiment capgira el pacte entre realitat i ficció en contra de tota lògica: ja es pot passar de la ficció a la realitat (i no al revés) sense que saltin els ploms del sistema. El que és virtual ha començat a ocupar el terreny del que era real, ha saltat fora de les pantalles. Hem arribat a un punt de tal confusió que és possible que els ciutadans hagin començat a viure la realitat com si fos un videojoc o un reality. Només així s’explica que hi hagi sociòpates amb idees distòpiques convertits en presidents de països reals. Una vegada més, sorprèn la inefable capacitat del capitalisme per centrifugar-ho tot: grups de música antisistema o líders polítics radicals. Navegant per X (ja dic que em costa desenganxar-me) m’entrebanco amb la teoria del realisme capitalista que va desplegar el filòsof anglès Mark Fisher. És la sensació generalitzada –i més entre els joves– que el capitalisme és l’únic sistema polític i econòmic viable i que és impossible imaginar-ne cap alternativa. Totes les proves d’estrès que ha tingut el sistema (la caiguda de bancs, la bombolla immobiliària, la pandèmia, ara l’extrema dreta) no han fet més que reforçar aquesta idea. Ho han escrit diversos pensadors: és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I ho veiem referendat cada dia a les notícies: amb la sequera, el clima, les guerres, la inflació. Al final farem un pet i ara n’estem pagant el tràiler.

Hem arribat a tal confusió que sembla que els ciutadans hagin començat a viure la realitat com si fos un videojoc o un 'reality'

La vida virtual