Cares sèries i enfeinades ens compten i controlen que no falli res. Tothom que anem passant ens plantem a la segona cua. Tot és fosc i de negra nit

Deures fets i el cap preparat. Vas a dormir d’hora perquè ja se sap: “Cal estar a tope per a demà.” Les 4 i dempeus, ara i sempre, però avui més. T’encamines cap a la Sínia, on la festa està a punt de començar. No fa fred, la gent abrigada i preparada, típics acudits amenitzants abans de començar per deixar anar tensions i començar a despertar. Arriben les companyes i els companys. I s’obre la veda. La fila que s’ha anat formant comença a avançar baixant per les escales. Cares sèries i enfeinades ens compten i controlen que no falli res. Tothom que anem passant ens plantem a la segona cua. Tot és fosc i de negra nit. Comença la vibració interna. Ja ets a prop. Lliures el passi que et permet entrar i ja està: ara ja sí que sí, puges al bus que et portarà lluny. Tot de mirades convençudes i contentes a punt per engegar l’aventura. Es tanquen les portes i el motor s’encén. Quina sort que hagis pogut seure al costat de la Maria! El viatge promet. Comencem comentant com de just ens ha anat agafar el bus; després passem a comentar impressions de com serà la jornada, pors i il·lusions combinades. Genial, la gent que ens hem consignat a aconseguir la fita: en Gerard, la Irene, en Lluís, en Carles, la Laura, l’Andrea i un munt de persones més, totes maques. Sense saber com, en un moment, ja hi som! “Viladrau”. De cop, d’una revolada, tot el bus, que estava tranquil i quiet, s’aixeca i baixa allà on som. Tothom trepitja terra ferma en la foscor del paratge i els despistats ens mirem mentre altres ja han posat rumb. Sabent que hem de tirar, tot i que estem un pèl desubicats, ens associem amb la companyia que teníem pensada i enfilem els primers passos cap a Sant Segimon. Tots, en la negra nit, avancem i no fa fred (sort). El nostre grup es consolida i som els quatre, en Gerard, la Irene i la Maria. Un quart d’hora de caminar i comença el bon tracte, aquell que et cuida i et mima perquè sap l’aventura en la que t’has ficat. Et lliuren unes bones galetes artesanes i un Cacaolat calent per agafar energies de cara al periple. I endavant ara sí, amb força, comença l’ascensió de debò, la que ens portarà a Sant Segimon primer i, després, tot passant per la falda de Matagalls, a Collformic. El dia s’obre i comença a il·luminar els paratges ocults fins llavors. Els castanyers ens saluden en passar pel seu costat i al cap de poc ho fan els fajos. Un rierol ens complica de forma innocent i jovial l’avenç, però prosseguim imparables. S’uneixen persones al grup amb les quals establim el mateix ritme. Altres passen de llarg. Després de la intensa pujada arribem a Sant Segimon. Un consell: no feu dreceres en pujada. Compactem el grup i prosseguim. Sense saber com, al cap de poc la companyia es divideix i quedeu la Maria i tu, i, al davant, quatre hores de travessa. Collformic ens rep amb alegria –i amb ànims– perquè sap que el Pla de la Calma és imminent i que és la mentida mai més ben dita. Ni és pla ni calma. La seva immensitat genera angoixa en no acabar mai. A l’horitzó només hi ha un altre horitzó igual que el que acabes de superar i així quilòmetres i quilòmetres. Al final et rendeixes i l’angoixa desapareix. Abans, però, arribem a La Botifarra, on gran quantitat de persones concentrades frueixen d’un dels millor manjars que dona la nostra terra, la botifarra de la Garriga! Te la regalen uns ulls simpàtics i alegres que et diuen: “Va, que ja et queda poc” (encara que saben que és mentida) i seguidament et conviden a beure vi de porró i aigua de càntir. Anem ràpids. Amb la Maria ens enfrontem al Pla de la Calma. Fem un bon equip. No s’explicaran aquí els detalls de tot el que es parla, però el que sí que és pot dir és que, si vols conèixer bé una persona, fes la Viladrau amb ella. Tornem a la immensitat del Pla de la Calma, on infinitat de rasants es combinen una rere l’altre per tal de… minar-te la moral? No ho sé. El que sí que sé és que arriba el moment en què et dius a tu mateix: “Què hi faig aquí?” La sort és que s’acaba. I com de bé que s’acaba! Amb unes taronges sucoses que no pares d’endrapar una rere l’altre. Totes perfectament tallades per unes mans destres que no paren incansables de tallar i tallar amb alegria i que saben que “ara sí que ja sí que sí! Només queda la baixada”. Doncs bé, quina baixada. Les cames fan mal i els quàdriceps collen a cada passa frenada, però quin remei, ara ja només pots que acabar. BENEÏT SANT CRISTÒFOL Sant Cristòfol! Beneït Sant Cristòfol que treu el cap per entremig de les muntanyes i et presenta tot el Vallès en la seva immensitat. Veus tots els pobles en miniatura, Granollers destacada i, al fons, la torre de Collserola que ho veu tot. I allà: últim control. La gent està radiant, ja quasi hi som, anem a molt bon ritme. La Maria és la número 100. Ni més ni menys. Tenim temps de descobrir el moscatell barrejat amb vi blanc que en Manolo ens diu: “Sort d’això, que, si no fos per la barreja, el moscatell ens quedaria a la gola tota la baixada”, la qual cosa no seria bo perquè l’aire el necessitem per respirar i amb la gola embussada pel moscatell, malament! Però no ens despistem perquè el descens promet i és fulgurant. Agafem les dreceres, la Maria –per desgràcia– es queda endarrerida. Amb dreceres, el grup de baixada que hem establert avancem bicicletes i quilòmetres i pam! Ja som a baix! Tot es tranquil·litza, el ritme afluixa i a caminar s’ha dit fins a arribar a la plaça de l’Església de la Garriga. Es veu el cartell “La Garriga” i ja només queden un grapat de quilòmetres. El cos només fa que enviar missatges de dolor i et retreu com n’ha estat d’enredat. Se senten unes passes que s’acosten galopant i a velocitat: “Qui té esma per posar-se a córrer, si ja hi som?”. La Maria! La Maria? La-Ma-ri-a! Però quina sorpresa més gran! No pot ser, però és així. Havent gastat totes les energies durant tants quilòmetres ara és aquí. (Gent que ho està llegint… “increïble”) . Unes passes més durant uns quants minuts i ara sí que sí que sí, del tot que sí. S’obre la imatge bucòlica de la plaça de l’Església joiosa i plena a vessar. Sona música i totes les terrasses plenes de gom a gom de gent que gaudeix de la jornada assolellada i que dona la benvinguda als benvolguts caminaires que arriben a plaça amb l’esquena carregada de quilòmetres. En Gerard i la Irene esperen tranquil·lament en una d’aquestes terrasses. Ens diuen que som la 94a i el 95è participants arribats. Hi ha tot de cares de les 4 de la matinada, del principi. És una passada. Seiem amb en Gerard i la Irene, ens descalcem i arriben dues cerveses amb les quals clausurem la jornada. Res millor que clausurar-ho amb unes bones cerveses.

Cares sèries i enfeinades ens compten i controlen que no falli res. Tothom que anem passant ens plantem a la segona cua. Tot és fosc i de negra nit

La Viladrau