Bertrana situa el lector davant de l’horror de la guerra perquè reflexioni sobre el que va significar per als que la van patir i sobre l’empremta que deixà en els supervivents

Dijous, 20 de setembre de 2018 Nit Sentia que havia de baixar a Barcelona malgrat la mandra. Avui fa un any que van entrar al Departament d’Economia. Aquell dia que el poble va dir “prou” i va sortir a defensar les seves institucions i els seus representants. L’any passat hi era i aquest també, encara que amb un regust agredolç. El tren em va acostant a casa, el mateix tren de fa un any. Però tot és més gris i més trist. Enmig d’aquest desànim rebo la notícia: Maria Carme Roca guanya el Premi Prudenci Bertrana. I em sento feliç. Feliç que la literatura em salvi. Feliç de saber que un autora que aprecio com a amiga i admiro com a escriptora ha rebut un reconeixement tan merescut. Divendres, 21 de setembre de 2018 Vespre Hi ha possibilitats de perdó i reconciliació entre vencedors i vençuts? Pot existir la pau sense el veritable perdó? Una dona pots estimar un fill fruit d’una violació? Per què tres presoners davant d’una situació similar tenen reaccions tan diferents? Aquestes són algunes de les preguntes que em ronden pel cap després d’haver llegit la novel·la Tres presoners d’Aurora Bertrana [a la fotografia d’aquest article], una obra que s’endinsa en la psicologia dels seus personatges. L’any 1938, Bertrana va haver d’abandonar el país i es va exiliar a Suïssa. Uns anys més tard, va ser destinada a Étobon, un poblet francès a prop del massís dels Vosges, per col·laborar en tasques humanitàries. Aquest poble havia patit la dura repressió nazi, tots els homes havien estat afusellats davant de l’església llevat d’un, que li va fer entrega del seu diari com a testimoni. Bertrana se serveix de la ficció per parlar d’aquesta situació que ella mateixa va viure després de l’armistici de la Segona Guerra Mundial. I ens narra, amb una sensibilitat especial, com canvia tot després de l’arribada dels tres presoners a aquest poble sense homes, que ella anomena Hugel. Aquest llibre sacseja el lector, el situa davant de l’horror de la guerra perquè reflexioni sobre el que va significar per als que la van patir i sobre l’empremta que deixà en els supervivents. Com a dona i escriptora implicada políticament i socialment en els llibres d’aquesta època va voler plasmar la tràgica realitat que l’envoltava. El meu avi Josep –l’altre va morir quan jo tenia set anys– també va escriure un diari de guerra. Desgraciadament el va haver d’amagar i ja no el va poder recuperar. He pensat molt en aquest diari que mai he pogut llegir. En tots els fets escrits que ell mai no ens va voler explicar. Era un home a qui li agradava parlar de tot, però de la guerra no en parlava mai. En sabíem quatre detalls escadussers dels gairebé cinc anys que va ser fora de casa: que van marxar tres germans al front; que ell va ser a l’Ebre; que va anar a peu de l’Ebre al Pirineu i que va tornar amb una càmera de fotos i un acordió. Potser va preferir arrancar aquelles pàgines tan doloroses de la seva vida, com els fulls extraviats d’aquell diari. Dissabte, 22 de setembre de 2018 Tarda La passió per crear és quelcom que neix a la teva part més íntima. N’hem estat parlant amb una amiga que és artista plàstica. L’acte creatiu és tan potent que t’arrossega i té un punt d’autodestructiu. Et domina, però no t’hi pots resistir, té el poder de les grans passions. A voltes et rebolca com una onada i et porta d’aquí a allà, però hi tornes una vegada i una altra perquè no pots viure sense crear, sense aquesta part de tu, perquè llavors no series tu i estaries morta. Perquè no conceps altra manera de viure la vida i de ser. I saps que comporta moltes renúncies, però continues endavant. Tot i saber que aquest no és un camí de roses, sinó més aviat un camí d’escassetat de recursos i de molt d’esforç. I tot i així et fa feliç. Diumenge, 23 de setembre de 2018 Tarda Les tardes de diumenge semblen estar fetes per veure una pel·lícula, esterniar-se al sofà i no pensar gaire. Deixar el cap en standby. M’agrada la Diane Keaton i el bon rotllo que transmet. Quan he vist que feien Perquè ho dic jo he pensat: “Sí, serà perfecte, és el que necessitava.” És com quan arribes a casa et treus les sabates de taló, la roba ajustada i els sostens i et poses roba còmoda i xancletes. Doncs això! Hi ha pel·lícules, cançons, llibres... que encomanen ganes de viure i bones vibracions. Potser són simples i no tenen un gran argument. Però són benvingudes com a font d’energia positiva.

Bertrana situa el lector davant de l’horror de la guerra perquè reflexioni sobre el que va significar per als que la van patir i sobre l’empremta que deixà en els supervivents

L’acte creatiu t’arrossega i et domina, té el poder de les grans passions