A l’amo li és indiferent si té gent bona o no al seu voltant perquè només li interessen les xifres de vendes de l’editorial

Silenciar, invisibilitzar, obstaculitzar, negar són formes de violència que solen patir els qui es troben en una situació de submissió o de precarietat. Neix de les relacions asimètriques, de les relacions de domini i, sobretot, quan donar espai i veu als submisos seria molest o posaria en risc perdre determinats privilegis.

Miquel Adam ens mostra en el seu darrer llibre, L’amo (L’Altra Editorial, 2021), un retrat sobre la mediocritat, la poca alçada ètica i moral d’un amo que crea relacions de dependència i de sotmetiment amb els seus assalariats.

Ludvik és un cap de premsa que treballa sota les ordres d’en K, un home que exerceix una violència de baixa intensitat, més passiva que activa, però al cap i a la fi, violència: suspicàcies, coaccions, amenaces, desitjos de venjança… Unes relacions abusives que li fan perdre l’alegria i el talent per la feina. Ell mateix es converteix en l’observador de com la seva degradada vida laboral lentament ultrapassa les parets de l’oficina per abocar-lo a un exili vital.

Una deshumanització del dia a dia que atrapa també la resta de treballadors, però que molts acaben normalitzant. El lector s’adonarà com resulta de difícil d’imaginar un món fora de les relacions de domini, en què no hi hagués ningú silenciat i en què l’altre fos reconegut com un interlocutor vàlid. Òbviament costa molt d’imaginar, perquè això suposaria la renúncia a posicions hegemòniques, sortir dels llocs de privilegi i fer prevaler els drets per a tothom.

El protagonista aprèn que hi ha coses de les quals és millor no parlar-ne mai i que van “prenent la consistència incòmoda d’un tabú”. Submissió, resignació i claudicació davant de l’amo que el fan avergonyir perquè el converteixen en un treballador domesticat que rep instruccions d’un home extremadament mediocre. És molt conscient de la poca alçada de mires del seu cap, sap que la política de l’empresa és tractar amb un to de superioritat i de menyspreu els treballadors, de menystenir les seves opinions i de fiscalitzar-les. Tot i això, l’espectacle més vergonyós és com veu els seus companys i, a vegades ell mateix, formar part de la llagoteria més patètica per acontentar l’ego de l’amo i rebre’n, així, alguna engruna.

L’estil mesquí de l’amo és ben bé l’antítesi de l’autèntic lideratge, que no passa per imposar un sistema, sinó per escoltar i buscar consensos. En definitiva, la seva empresa és l’antagonisme del que hauria de ser una empresa democràtica.

Abolir l’opinió dels altres, anul·lar-los la capacitat de decidir, únicament pel pur plaer de dominar-los. A l’amo li és indiferent si té gent bona o no al seu voltant perquè només li interessen les xifres de vendes de l’editorial. Sense considerar cap mínim talent, ignorant les capacitats del seu assalariat el sotmet a “feines burocràtiques, repetitives, inútils i desmoralitzants”.

Indiferències, mitges veritats, enveges, retrets fan sentir al personatge reduït a una mena de majordom. Un sotmetiment que l’avergonyeix, tant o més, com la vergonya aliena que sent per l’arrogància i l’amoralitat de qui el mana.

La novel·la descriu detalladament una de les formes de violència que podem viure en la nostra societat, crec que força legitimada i acceptada. La cultura de la por que regna en molts entorns laborals, que fa que molts treballadors s’hi sotmetin voluntàriament i visquin alienats. Tristament, el món que hem construït no fa possible el reconeixement de tots. Tot i això, el que és evident és que la passivitat i un esperit acrític mai no podran transformar les diferències escandaloses que ens separen com a persones. En canvi, la denúncia, la responsabilitat personal i la col·lectiva són les que han promogut canvis i millores en les condicions de vida educatives, econòmiques i socials arreu del món.