| 12:09
Opinió

No podem oblidar que educar-se no és un servei, és un dret!

L’analfabetisme a Catalunya

Com cada tarda, la Fatiha ha anat a recollir la seva filla a l’escola i després se’n torna a casa. Quan hi arriben, la nena es posa a la taula del menjador a fer deures i al cap d’una estona li diu:

–Mama, em pots ajudar?
–No, no puc.
–Per què, mama?–, i es fa un silenci…
–Perquè no sé llegir.
–Mama, que estrany!

La seva filla només té 6 anys i s’ha quedat perplexa i la Fatiha està avergonyida.

L’escena, que em va explicar aquesta mare fa dos anys, segurament es deu haver repetit altres tardes a diversos pobles i ciutats nostres. La Fatiha és del nord de Marroc i no ha anat mai a escola, només ha après uns rudiments d’àrab a l’escola alcorànica. Malauradament, no és un cas aïllat. A Catalunya hi ha centenars de persones com ella: homes i dones joves, que és l’edat en què es decideix emigrar, procedents del Senegal, de Ghana, de Mali, de Gàmbia… que fan vida entre nosaltres. Parlo de persones, arribades les darreres dècades, que formen un col·lectiu molt nombrós.

Em costa d’imaginar com en deu ser, de difícil, moure’s per un país com el nostre, l’any 2021, sense saber llegir ni escriure i amb tot el que comporta no haver estat alfabetitzat. Persones com la Fatiha es veuen abocades a fer una vida limitada a l’espai privat, que vol dir “privades de vida pública i política”, com recorda la politòloga Hannah Arendt. També se’m fa difícil pensar que, ara per ara, tinguem capacitat per actuar per resoldre aquesta situació. La raó principal –que no l’única– és que ens falten dades. Quantes persones nouvingudes que viuen al Vallès Oriental són analfabetes? I a la resta de Catalunya? Fins al moment, si no m’equivoco, en desconeixem la xifra.

Crec que no s’ha sospesat prou què suposaria per a elles, i per a la societat en general, superar l’analfabetisme. Els beneficis col·lectius serien tan grans! Un programa d’alfabetització que abastés tot Catalunya donaria atenció a les famílies més vulnerables. És per això que és molt important que les institucions actuïn de forma coordinada i considero indispensable que no es delegui la responsabilitat a mans de fundacions, ONG i voluntaris, per bona voluntat que hi posin.

Em temo que no s’han pres decisions polítiques prou valentes per poder donar resposta d’una forma adequada. Aquestes persones ja formen part del nostre país i políticament és un deure que tinguin accés a l’ensenyament, ja que de la mateixa manera que els infants quan arriben tenen assegurada l’escolarització, semblantment els adults haurien de poder tenir un itinerari preparat que els garantís una formació elemental. No podem oblidar que educar-se no és un servei, és un dret! Hem d’aconseguir que les nostres institucions siguin efectives, especialment amb els més fràgils, i tenir molt present que l’alfabetització és la porta per millorar les condicions de vida.

QUI MODEL SOCIAL VOLEM?
Podem preguntar-nos honestament quin model social volem? Perquè si no intervenim aviat, podem anar avançant cap a una societat excloent, en la qual s’anirà naturalitzant i assumint la desigualtat com un fet normal. És, senzillament, una qüestió de responsabilitat social. Necessitem polítiques educatives des d’una perspectiva de justícia social i això passa per enfortir les administracions que treballen en l’atenció a les persones per mitjà d’un projecte transversal que coordini professionals de diferents àmbits.

Penso que cal fomentar l’alfabetització cap als col·lectius més prioritaris: les dones i, si són mares, encara més, en són un. Si les enfortim a elles, enfortim tota la societat. Les dones migrants són un col·lectiu en perill d’exclusió social. És un repte que puguin alfabetitzar-se, que puguin accedir a una formació més àmplia que les ajudi a superar la precarització de les seves ocupacions i que siguin capaces d’acompanyar l’escolarització dels seus fills.

A part d’intentar garantir la cobertura de les necessitats bàsiques, hauríem de procurar que les necessitats educatives dels adults estiguessin mínimament cobertes. El benestar d’una societat no pot reduir-se al que és material. Convé que es busquin vies noves per al benestar de les persones i de tota la col·lectivitat. L’analfabetisme té unes profundes dimensions socials que no podem desatendre.

Caldria pensar quines condicions organitzatives i quines estratègiques d’intervenció es podrien posar en marxa, quines mesures es podrien adoptar, quines serien les primeres actuacions, etc. Les persones que arriben a casa nostra pateixen un desarrelament geogràfic i cultural que cal compensar acollint i acompanyant. I, és més, considero que quan això no s’aconsegueix és camp adobat per a la xenofòbia.