Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Pujava o baixava del tren, no ho sé. Un bot i desapareix. Però va restar una aura d’agilitat que em va captivar. Àgil, versàtil i sensual. Vaja, com la lluna.
En aquella estació que freqüentava, que sovintejava per anar a la capital, sempre hi havia gent en trànsit. Ara xerrava amb aquella dona jove –uns 40 o 50 anys– que semblava interessant, ara estava callat i deixant fluir les meves cabòries, ara veia un negre i imaginava mil coses.
Aquella circulació de persones anònimes sempre em cridava l’atenció. De qualsevol d’elles, veient-la, observant com vestia, com caminava, com mirava… podia faular i imaginar-li una vida que de ben segur poc tindria a veure amb la realitat.
Aquella andana omplia d’imaginació els meus ulls. En dies d’hivern la gent esperava dins l’edifici de l’estació. Un d’aquells dies que el fred et corca el cos era a l’andana esperant el tren i una ventada carregada de pols –semblava aquelles pluges de sorra del desert– va deixar-nos un núvol que va embolcallar l’estació. Em sentia con si estigués sol enmig del desert, només s’hi veia una via i res més. El vent era tan fort que havies d’arraulir-te en algun racó perquè no et tombés a terra. Tan sols sentia els ocells piular l’espant que estaven vivint. Ells també van cercar un colze en algun gran arbre per poder-se protegir d’aquella inclemència. L’únic que xiulava en aquella estació era el vent.
De sobte se sent un xiulet molt fort, el núvol de vent desapareix i tinc davant dels nassos el tren. Pujava o baixava del tren, no ho sé. Un bot i desapareix. Però va restar una aura d’agilitat que em va captivar. Àgil, versàtil i sensual; com la lluna vaja.
El xiulet del tren em fa entendre que l’he perdut, però és que, a més a més, l’andana ara resta buida. Miro enrere i l’edifici de l’estació ha desaparegut. Miro a la dreta i només hi ha vies, miro a l’esquerra i només hi veig dunes i enfront una immensa planícia sense vegetació.
Inquiet, descontrolat, miro el rellotge del canell, marca les 14.05h. Cerco el rellotge de l’andana. A la meva dreta, no hi és –sempre ha estat allà–, però a l’esquerra, sí. Que estrany! Què està passant? A més, marca les 20.39h. Fa un moment marcava la mateixa hora que el meu. A aquesta hora a l’hivern és negre nit i ací és ple dia.
Camino per l’andana per no quedar entumit, si m’assec tinc l’angúnia d’adormir-me i això em produeix pànic. Faig 10 passes a la dreta, giro 180 graus i faig 10 passes a l’esquerra. I repeteixo l’operació unes quantes vegades. No paro de donar-li voltes al que ha passat. No entenc res.
De sobte se sent un xiulet molt fort i tinc davant dels nassos el tren. Pujava o baixava del tren, no ho sé. Un bot i desapareix. Però va restar una aura d’agilitat que em va captivar. Àgil, versàtil i sensual; com la lluna vaja.
L’andana està plena de gent i van tots pujant el tren. Jo resto immòbil, no puc avançar ni retrocedir. El tren xiula i jo continuo a l’andana. Miro enrere i l’edifici de l’estació ha desaparegut. Miro a la dreta i només hi ha vies, miro a l’esquerra i només hi veig dunes i enfront una immensa planícia sense vegetació.
Para el vent i surt el sol. Trobo un racó des del qual veig la via, que hi toca el sol. M’hi assec, procuro mantenir-me despert però la son em venç i m’adormo. Quan em llevo soc dalt del tren, al meu costat hi ha un infant que em mira com si fóssim molt coneguts i em tracta com si jo fos el seu pare quan jo no sé qui és. Al seient d’enfront de l’altre costat del passadís hi ha una dona jove –d’uns 35 o 40 anys– rossa i amb una llarga cabellera que li arriba a mitja esquena. Giro el cap i veig que al vagó no hi ha ningú més. El tren entra en un túnel, la llum del vagó s’apaga, i incomprensiblement el fil musical del tren continua funcionant. El tren s’atura. M’entren unes necessitats irresistibles d’anar al lavabo. Què puc fer amb aquell infant? La dona rossa amb gestos –ho veig perquè estava encenent-se un cigar– em fa entendre que ja vigilarà el nen. Accepto la complicitat d’aquella desconeguda, que sembla que cerca diàleg per relacionar-se, i vaig cap als serveis del tren.
Surto del lavabo, el tren encara està aturat i de sobte un terrabastall a l’exterior fa tremolar tot el vagó. M’he d’agafar a la maneta de la porta del lavabo per no rebotar d’un costat a l’altre. És tan forta la sacsejada que ara xoco amb la finestra, ara amb el cantó d’un seient. Veig passar esperitat el nen direcció al lavabo. No diu res ni tan sols em mira. Giro el cap i només puc veure una lleu ombra que s’allunya. Amb esforços i treballs aconsegueixo arribar al meu seient esperant algun comentari o explicació de la dona. Ella tampoc no hi és. Miro al maleter, encenent un llumí, i veig la meva cartera. Per tant, soc on era abans d’anar al lavabo. Amb tot aquest enrenou l’única cosa que continuava igual era el fil musical. Com era possible que en aquella enrevessada situació això succeís? Què havia passat amb el nen i la dona? Per què el tren seguia aturat i sense llum? Què havia provocat aquell sacseig que ara ja s’havia acabat? Faig un crit esborronador, al mateix instant un altre sacseig més fort que l’anterior. En aquesta ocasió surto rebotat al seient de davant, i ara el nen i la dona tornen a ser allà on eren asseguts abans d’anar jo a fer les meves necessitats.
L’única cosa relaxant durant aquest viatge ha estat la música: ha sonat pel fil musical Winton Marsalis Septet amb un blues suau i relaxant. El tren finalment es posa en marxa lentament, es van engegant a poc a poc les llums del vagó. Altre vegada estic tot sol. Sense adonar-me’n crido: “Nooooooooooooo.” Necessito alliberar tanta tensió! Llavors per la megafonia diuen el nom de la propera estació. És la meva. Baixo del tren esborronat i veig a l’andana la meva companya amb el seu fill, alço les mans per saludar-los. Sense poder-ho evitar torno a fer un gran crit: “Holaaaaaaaaaaa!”
Sentint l’“Holaaaaaaaa”, la meva parella m’ha donat un cop al braç, érem al llit i l’he espantada. Em llevo, intento girar el coll cap a ella però el tinc molt encarat. Prenc consciència d’on soc, intento mirar el despertador i tampoc no puc girar el coll cap aquell costat. Fruit d’algun comentari de la parella aconsegueixo calmar-me i dormir més tranquil. Hores més tard em desperto, m’assec a l’espona i resto pensatiu.
Pocs dies més tard vaig amb tren a la capital a fer gestions. El tren descarrila, i fruit de l’accident em moro.
Al diari surt l’esquela amb el meu nom i cognoms i a sota, enlloc d’haver l’escrit habitual hi diu: “Mort després d’un somni.”

COMENTARIS

LA PREGUNTA

L’episodi de Puigdemont a Cerdenya dificulta l”operació diàleg’?

En aquesta enquesta han votat 168 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.