Un 57% dels municipis mai no han estat governats per una dona. Mai

A Sant Pere de Vilamajor –coneixeu aquest meravellós poble a tocar dels peus del Montseny on són especialistes en un mercat medieval espectacular i on resideix l’Okupa de l’altell?– està passant una cosa raríssima. Una mena d’anomalia còsmica de proporcions, ara com ara, imprevisibles. Més estrany que un albirament d’ovni, que un concert de The Beatles avui, que una processó de Setmana Santa a l’estiu. Allà a Sant Pere ja saben que tindran tant sí com no una alcaldessa, així, en femení. Una dona manant. No saben quina, evidentment, però saben que serà una dona i aquesta és l’anomalia: totes les candidates a l’alcaldia són dones. Totes les cap de llista són dones. Totes les que volen manar són dones. Són dones. Que en els darrers anys i en successives eleccions l’augment de dones candidates s’ha anat produint de manera gradualment, sí. Que les llistes cremallera obligades hi han ajudat, també. Que es va avançant cap a un lloc i un temps en què una dona candidata no sigui notícia, doncs és clar. Però que la realitat és que acostumen a ser homes els caps de llista siguin del partit que siguin, doncs mira, també. A Llinars, per exemple, es presenten sis llistes i només una dona com a cap de cartell. No tres, que seria la meitat, sinó una. Una! I si mirem les xifres a escala catalana, doncs aquí les tenim: només tres de cada 10 alcaldables són dones. Tres de cada 10. Un 30% de candidats són candidates. I, ei: un 23% d’alcaldes són alcaldesses. Ni una de cada quatre. Un 44% de regidors són regidores. Ni la meitat. I ostenten sempre –o gairebé sempre– regidories concretes: Igualtat, Cultura, Educació, Joventut... aquestes tenen segell femení. Hisenda, Via pública, Economia... aquestes tenen segell masculí. Que curiós. I hi ha una dada que m’encanta de la nostra estimada Catalunya: un 57% dels municipis mai no han estat governats per una dona. Mai. Juraria que Llinars n’és un. Anys i anys de senyors que trien les línies més importants de la vida quotidiana. Aquella vida, curiosament, que més s’associa a les dones, aquella vida més propera, més íntima, més directa. Perquè sí, per a mi, la política municipal –perquè tinc la sort de viure en un municipi que tot just ara supera la línia dels 10.000 habitants– té aquest caràcter pròxim, del cara a cara, del tu a tu, de saber el que et cal més cada dia. Si durant tots els anys de democràcia municipalista ens han manat senyors... tenim una política municipalista que pot pecar –em temo– de certa mirada homocentrista, oi? Una mirada que ja sé que patim a totes les esferes i a nivell general però que, mira, en l’àmbit municipal, potser esperava que fos una mica diferent. Però no. L’anomalia és la que és. Existeix. La trobareu a Sant Pere de Vilamajor. Susanna, Jéssica, Pamela i Lola: guanyi la que guanyi, gràcies per ser anomalia. Ens sou molt necessàries.