L’any del caliu
El 18 de gener del 1987 es corria la primera edició de la Mitja. No teníem ni la més remota idea de com ens aniria. Ho vam preparar a consciència, malgrat ser uns inconscients. El resultat va superar en molt les expectatives. Érem aprenents.
A partir d’aquell any cada edició ha estat una acumulació de coneixements i d’adaptació. La realitat és canviant. De fer les classificacions manualment al xip. Del pavelló de les Franqueses al Palau d’Esports de Granollers. Les inscripcions, de les botigues als formularis d’internet. Dels radioaficionats als mòbils. De 400 voluntaris a 1.200. D’entrenar per lliure a programes dirigits, “Comença fer la Mitja”. Sumem activitats (el concert, la festa de presentació, l’Open, la Mini, el gegants) per reforçar el caràcter ciutadà i cultural.
La covid ens ha fet fer un pas enrere. Dues edicions sense veure a la mainada recollint el seus pitrals. Sense sentir: “Jo també correré, com la mare o com el pare.” No ha estat fàcil, us ho puc ben assegurar. El més fàcil hauria estat ajornar-la, allunyar-la en el calendari. I no, no ho hem fet. Potser per tossuderia, per agosarats o perquè per ser organitzadors, en aquests temps que corren, s’ha de seguir tenint un punt d’inconsciència.
Diumenge passat va ser un dia ple de contradiccions. Érem molts, però no hi érem tots: per malaltia, per por, perquè hem canviat d’esports, per desànim, per, per, per, per un grapat de raons. Els veïns vau sortir al carrer –com abans–, vau aplaudir, com abans, vau donar caliu, molt de caliu.
Tothom ens deia el mateix: “Quin ambient!”; “quina organització”; “ho necessitava, ja no recordava aquest tret diferencial de la Mitja”. Gràcies pel vostre caliu.
Personalment hauria de fer una llista de reconeixements molt llarga i una altra de disculpes pels desencerts. Sense baixar la guàrdia, hem omplert els carrers de colors, de música i d’ovacions. És quan corro la Mitja que hi veig clar.