La pesta a Catalunya de 1348 (I)

En van dir pesta. Va ser de les pandèmies més fortes que el món ha conegut fins ara. La contagiaven les puces que venien amb els vaixells d’Orient com a paràsits de les rates. Aquests rosegadors no van entrar a Europa fins al segle XIII. Procedien dels deserts egipcis. Sembla que a Catalunya la pesta va entrar per Perpinyà. Fou aquesta ciutat del Principat que va donar l’avís.

Es calcula que va morir entre el 30% i el 50% de la població europea. En pocs mesos, dels 100 consellers del Consell de Cent de Barcelona, en van morir 84, i dels cinc consellers en cap, en van morir quatre. Si aquestes eren les xifres de la classe alta ens podem imaginar les del poble menut… Durant les obres d’ampliació del metro de Londres s’han trobat cadàvers enterrats durant la pesta. El seu estudi ha determinat que la malaltia va trobar el terreny adobat per les males collites dels anys precedents, així que la mortalitat que va produir entre els desnodrits va ser superior. Aleshores –com ara– la malaltia va venir precedida d’uns anys de carestia i crisi econòmica i els més castigats van ser els qui van morir més.

Com va reaccionar la societat mèdica de l’època? Hi havia un bon coneixement de l’ús de les herbes, però desconeixien l’anatomia humana. Tot i que reconeixien els símptomes, no els havien agrupat en malalties perquè el concepte d’infecció no es va conèixer fins al segle XVIII i no hi van poder actuar amb l’eficàcia actual. Aquest 2020 els metges han reduït la mortalitat del 15% al 5% en sis mesos. Aleshores la medicina no disposava de tot allò de què disposa ara i la seva capacitat d’actuació era molt més limitada.

Els principals mitjans diagnòstics eren l’observació del pols i l’orina. Però el pronòstic dels metges amb un esperit més científic es feia usant l’astrologia, que encara no estava nítidament diferenciada de l’astronomia. Els metges monàstics, influïts per la medicina escolàstica, atribuïen les malalties als pecats: les enviaven àngels i dimonis a causa dels pecats de la gent. Els metges titulats per les incipients universitats del segle XIV que volien ser científics atribuïen els mals a les conjuncions astrals. Així que, mentre l’església atiava l’odi al diferent i difonia la idea que els jueus havien enverinat els pous d’aigua i els calls eren atacats a Catalunya, els metges universitaris afirmaven que la pesta l’havia produït una conjunció maligna entre Júpiter i Saturn. Les coses no podien anar gaire bé… Tant els metges eclesiàstics com els laics es van equivocar. Amb tot, això de diagnosticar a través de l’astronomia-astrologia va introduir un cert mètode matemàtic en la professió mèdica que va preparar el terreny per a la revolució científica i també mèdica de 400 anys després. A què es podia deure una situació de tanta desorientació científica?

L’estudiosa Catherine Nixey ja va demostrar al seu llibre The Darkening Age [traduït de l’anglès al castellà amb el títol de La edad de la penumbra (Taurus, 2018)] que l’afirmació que l’Església va conservar el coneixement romà i grec és falsa. Va conservar-ne i copiar-ne el 5% dels llibres als seus monestirs, però en va fer destruir el 95% que no encaixaven bé amb els seus dogmes. El bisbe d’Alexandria, per exemple, fou directament responsable de la destrucció del que quedava de la biblioteca d’aquella ciutat. En aquells moments devia ser la biblioteca més important del món antic, malgrat l’incendi que havia sofert durant les guerres amb els romans. A l’època medieval l’Església i el cristianisme van acabar d’imposar-se com a credo dominant a tot Europa, però l’església va continuar obstruint la llibertat de pensament i el que és pitjor: va anatemitzar tots els qui no eren cristians. La manca de progrés científic es deu a la intolerància religiosa i Europa no ho va començar a solucionar clarament fins a la revolució científica i industrial del segle XIX.

Autor anònim / Universitat de Carolina del Nord a Pembroke

L’arribada de la pesta coincideix amb el moment en què l’Església cristiana imposava ja de manera completa el seu credo, i consolidava les persecucions que, 100 anys més tard, conduirien a l’eliminació física de musulmans i de jueus de la península Ibèrica amb la seva expulsió. Però resulta que els millors metges eren jueus… La intromissió de la política en el pitjor sentit del terme: la ingerència dels interessos institucionals o de grup per damunt dels generals ja es produïa aleshores i sembla que és una lliçó que no hem acabat d’aprendre.

El doctor Antoni Cardoner i Planas explica que l’església va prohibir, per exemple, la cirurgia als frares metges, i els va impedir d’exercir-la fora dels monestirs. Com que la influència de la institució eclesiàstica era molt gran, la cirurgia va entrar en desprestigi i no fou practicada per metges titulats, sinó per barbers. Avui sabem que la cirurgia és una forma eficient de guarir els pacients –a vegades és l’única– i la medicina medieval i del Renaixement va quedar mancada durant 200 anys d’aquesta habilitat guaridora. En el món musulmà medieval els cirurgians no van patir aquestes prohibicions. Les traduccions de tractats mèdics de l’àrab al llatí van salvar en part la transmissió del coneixement que, d’una altra manera, hauria quedat completament estroncat. Altrament dit: la medicina a la Península va ser de les millors de l’Europa de l’època pel contacte dels cristians amb els qui foren després eliminats sense compassió, els àrabs, ja que ells, a més de conservar els textos grecs i llatins millor que nosaltres, també incorporaven per contacte els coneixements de la medicina persa i índia. Els traductors d’aquests coneixements eren els jueus, que tenien el costum de fer aprendre a llegir i escriure a tothom. A diferència dels cristians, els tractats mèdics passaven de l’àrab a l’hebreu i de l’hebreu al llatí. Els jueus acostumaven a dominar l’hebreu i l’àrab, i alguns també el llatí. Eren pocs entre els cristians els qui sabien de lletra perquè van trigar encara uns segles a entendre la necessitat d’una alfabetització total de la població.

Els pals a les rodes del progrés de la ciència no solament venien de l’església. El rei Martí l’Humà va intentar fer un estudi general –universitat– a Barcelona a darreries del XIV i els consellers ho impediren. Acabà reorganitzant l’estudi de medicina que ja hi havia. L’any 1386 els consellers destinaren 30 florins a pagar-ne les cadires i alguns bancs. Era una donació agraïda pels estudiants perquè els de la Universitat de Lleida pagaven un impost –el bancatge– per poder seure als bancs en comptes de seure a la palla –habitual a les aules de l’època–- i havien de fer una col·lecta per pagar llurs professors; i així a la resta d’estudis d’altres ciutats de la corona d’Aragó…

La necessitat d’ensenyar la cirurgia encara fou més urgent a Barcelona el 1394 en marxar els papes d’Avinyó i ser prohibit l’ensenyament a Montpeller, ciutat que havia pertangut a la corona fins feia poc i que gaudia de l’escola de medecina més prestigiosa de l’època on ensenyaven metges de diferents confessions. Segurament la prohibició fou fruit de la rivalitat entre savis cristians i jueus. L’anatema de la prohibició de la cirurgia ja s’havia fet a París 50 anys abans i el 1394 l’anatema promogut per savis cristians a Montpeller prohibí que es venguessin llibres a infidels (jueus): fou el final del liberalisme de l’escola per la progressiva intervenció eclesiàstica… Així que els impediments de la institució eclesiàstica a la difusió del coneixement es van accentuar just quan arribava la pitjor pandèmia coneguda. El món actual no està lliure de fets semblants. Els talibans van prohibir els llibres de medicina que contenien il·lustracions –gairebé tots– mentre van tenir el poder a la facultat de medicina de Kabul a l’Afganistan. Ningú no està lliure de l’obcecació.

Autor anònim / Kupferstichkabinett (Berlín)

Situats sobre el segle XIII, els millors metges doncs, eren jueus i, tot i que l’església els prohibia de matricular-se a les universitats, que depenien totes dels bisbes o del papa. Els jueus eren els millors metges perquè dominaven l’àrab, l’hebreu i el llatí i tenien els coneixements mèdics de les tres cultures. Així que els reis no dubtaven a desobeir els bisbes quan tenien un atac de pedra. I els mateixos bisbes feien entrar els metges jueus als bisbats per la porta del darrere quan veien a venir la mort. No els ho van agrair. Un nou atac al call de Barcelona i d’altres ciutats el destruí completament el 1391. En aquella ocasió van incitar els odis els frares dominics i els mariners dels vaixells castellans ancorats a port, ja que les matances s’havien originat a Sevilla. El rei Joan I va poder salvar el call de Saragossa perquè visitava aquella ciutat durant els fets, però no el de Barcelona. El rei considerava els jueus el seu tresor, i amb raó, perquè tributaven directament a la corona.

Pot semblar, per tot el que s’ha dit fins ara, que la medicina a la corona catalano-aragonesa pogués fer ben poc davant la pesta. Però una cosa és en quin grau es troba l’avenç científic, fins a quin punt s’impedeix o es promou, i l’altra, la voluntat d’una societat i d’uns governants davant una pandèmia. L’hibridatge cultural s’acaba produint si se li dona l’ocasió i les traduccions a la cort castellana d’Alfons el Savi o a la cort catalana dels darrers reis de la dinastia del Casal de Barcelona van difondre un cert coneixement. Els reis de l’època tenien un marge d’actuació més ampli que els actuals i els països eren més petits, de manera que les iniciatives no requerien el concurs de tanta gent per realitzar-se. És sorprenent: durant el que va quedar del segle XIV es van gestar bona part de les iniciatives que actualment ens permeten lluitar contra el coronavirus. Així que en el pròxim article parlarem de com la nostra època, amb tanta ciència si la comparem al segle XIV, ha de mirar amb humilitat i agraïment els nostres avantpassats del segle XIV. Ja que ens pensem que en la seva precarietat ens van llegar ben poc i en realitat ens van llegar molt: com mantenir a ratlla les epidèmies quan t’agafen per sorpresa i no tens gaires medicaments per combatre-les. És un coneixement molt valuós.