Durant segles, les diferents generacions van compartir la vida quotidiana de manera natural. Els avis explicaven històries a la vora del foc. Els pares transmetien oficis i responsabilitats. Els infants aprenien observant. Els joves aportaven energia i noves idees.

“Una societat que talla els seus lligams amb les generacions passades posa en risc el seu futur.” Inspirat en Hannah Arendt Sovint sentim a dir que vivim una època de canvis. Ho repetim tant que gairebé s’ha convertit en un tòpic. Però hi ha moments en què els tòpics amaguen una gran veritat. I aquesta n’és una. La velocitat amb què canvien les tecnologies, les formes de treballar, les relacions personals, la comunicació, la política i fins i tot la manera com entenem la identitat ens situa davant d’una realitat nova. Tan nova que alguns pensadors ja no parlen d’una època de canvis sinó d’un canvi d’època. O, si es vol, d’un autèntic canvi d’era. Quan les societats travessen moments així, acostumen a buscar respostes en la innovació. És lògic. Necessitem noves eines per afrontar nous reptes. Però hi ha una pregunta que em sembla igualment important: qui ens ajudarà a interpretar aquest nou món? La informació és abundant. La saviesa continua sent escassa. Potser per això cada vegada estic més convençut que una de les grans claus del futur serà la intergeneracionalitat. No com una moda pedagògica o una política sectorial, sinó com una manera d’entendre la convivència humana. Durant segles, les diferents generacions van compartir la vida quotidiana de manera natural. Els avis explicaven històries a la vora del foc. Els pares transmetien oficis i responsabilitats. Els infants aprenien observant. Els joves aportaven energia i noves idees. Ningú no parlava de projectes intergeneracionals perquè la mateixa vida ja era intergeneracional. Avui, paradoxalment, vivim més anys que mai però convivim menys entre generacions. Les escoles agrupen els infants. Els instituts agrupen els adolescents. Els centres de treball agrupen adults. Les residències agrupen persones grans. Cada etapa vital té els seus espais, els seus horaris i fins i tot els seus llenguatges. Potser hem guanyat especialització. Però també hem perdut alguna cosa. Hem perdut oportunitats de trobada. I quan les generacions deixen de trobar-se, deixen també de comprendre’s. Aleshores apareixen els prejudicis. Els joves poden arribar a veure les persones grans com a representatives d’un món passat. Les persones grans poden contemplar els joves amb una barreja d’incomprensió i preocupació. Uns i altres acaben parlant dels altres sense parlar amb els altres. És un error que una societat no es pot permetre. Perquè cada generació posseeix un tresor que les altres necessiten. Els joves aporten creativitat, adaptabilitat, capacitat de qüestionar allò establert i una extraordinària facilitat per moure’s en entorns nous. Veuen oportunitats allà on altres només veuen dificultats. Les persones grans aporten perspectiva, experiència, prudència i una comprensió més profunda dels processos humans. Han vist néixer i desaparèixer idees que semblaven definitives. Han après que algunes crisis passen i que alguns entusiasmes també. Cap d’aquestes mirades és suficient per si sola. El futur les necessita totes dues. Fa uns dies escoltava una persona gran explicar que, quan era petita, gairebé totes les decisions importants es prenien escoltant els avis de la família. Avui això pot semblar exagerat. Però darrere d’aquella pràctica hi havia una intuïció valuosa: els anys no garanteixen la saviesa, però ofereixen una experiència que mereix ser escoltada. Tanmateix, també és cert que mai no havíem necessitat tant la capacitat dels joves per interpretar els nous llenguatges del món. La revolució digital, la intel·ligència artificial, les noves formes de comunicació o els canvis culturals exigeixen una mirada oberta i flexible. Per això la relació entre generacions no hauria de ser vertical sinó circular. No es tracta que uns ensenyin i els altres aprenguin. Es tracta que tots aprenguin de tots. Recordo una frase d’Edgar Morin que m’ha semblat sempre especialment lúcida. Deia que necessitem aprendre a unir allò que el pensament fragmentat separa. Potser la intergeneracionalitat és precisament això: unir allò que la societat moderna ha anat separant. Els grans poden ajudar els joves a entendre d’on venim. Els joves poden ajudar els grans a entendre cap a on anem. I tots plegats poden ajudar-se mútuament a entendre qui som. Veig infants que ensenyen habilitats digitals a persones jubilades. Veig persones grans que expliquen als més joves com era el poble quan els carrers encara eren de terra. Veig adolescents que descobreixen, escoltant una història de vida, que els problemes i les inquietuds que avui els preocupen no són tan diferents dels que van viure altres abans que ells. Aquestes trobades tenen una força extraordinària. Perquè no només transmeten coneixement. Generen empatia. I potser el gran dèficit del nostre temps no és tecnològic. És relacional. Sabem connectar-nos amb qualsevol punt del planeta en segons. Però de vegades ens costa connectar amb la persona que tenim asseguda al costat. La intergeneracionalitat és, en el fons, una escola d’humanitat. Ens recorda que tots hem estat infants i que, si tenim sort, tots arribarem a ser grans. Ens ajuda a comprendre que les etapes de la vida no són compartiments estancs sinó parts d’un mateix viatge. La persona es construeix en la relació amb l’altre. Potser per això una societat que afavoreix les trobades entre generacions és també una societat que afavoreix el creixement humà. Quan escoltem una persona gran, no només escoltem el seu passat. Escoltem una part del nostre futur. Quan escoltem un jove, no només escoltem el seu present. Escoltem una part del món que està naixent. I és precisament en aquest diàleg on podem trobar algunes de les respostes que necessitem per afrontar el canvi d’era. Perquè els grans reptes que tenim al davant –la sostenibilitat, la cohesió social, la tecnologia, la convivència, la salut mental o la construcció de comunitats més humanes– no es resoldran des d’una sola generació. Necessitarem la força de la joventut. Necessitarem la saviesa de la maduresa. Necessitarem la perspectiva de la vellesa. Necessitarem, sobretot, la capacitat d’escoltar-nos. Aquest és el veritable art de viure en el segle XXI: entendre que ningú no posseeix totes les respostes i que la plenitud col·lectiva neix quan les diferents generacions deixen de competir i comencen a cooperar. Només així podrem transformar aquesta època de canvis en un autèntic canvi d’era. I només així podrem construir una societat capaç de progressar sense perdre la memòria, d’innovar sense renunciar a la saviesa i de mirar el futur sense oblidar les persones.

Durant segles, les diferents generacions van compartir la vida quotidiana de manera natural. Els avis explicaven històries a la vora del foc. Els pares transmetien oficis i responsabilitats. Els infants aprenien observant. Els joves aportaven energia i noves idees.

L’art de viure des de la intergeneracionalitat