Vull pensar que les persones som quelcom més que cossos, no sabria dir si crec en els esperits o en les ànimes, potser la nostra ànima viu tan sols en el nostre cervell, no ho sé

Dilluns 8 de juliol de 2019 Tarda La pluja m’ha sorprès a Barcelona. No me l’esperava. No em molesta mullar-me, més aviat al contrari. No acostumo a portar paraigua, i quan n’agafo, com que soc despistada de mena, me l’acabo oblidant pels llocs. Però caminar amb les sandàlies molles durant una bona estona ha sigut bastant incòmode. De petita, quan plovia, tornava caminant de l’escola parsimoniosament, m’agradava arribar i que la mare em digués: “com t’has mullat, pobra de tu!”. I que estigués pendent de mi, pensant només en la meva mullena i en el canvi de roba. Era tot un petit plaer! El pare no suportava mullar-se, presumit com era, l’empipava que la pluja li esquitxés els cabells i els hi escabellés. Sempre els portava ben pentinats, els tenia molt fins, d’un negre brunenc, lleugerament ondulats, però de tan curts com els duia no se li veien les ondes. Li agradava molt el vent, a mi el soroll se’m fica dins les orelles i m’atabala. Quan feia molt vent cercava algun lloc enlairat on el pogués percebre millor. És ben curiosa la relació que cadascun de nosaltres tenim amb els fenòmens atmosfèrics. Dimarts 9 de juliol de 2019 Tarda Soc a l’altell, escrivint. El cel s’ha anat pansint, el Montseny ha esdevingut plomís i es comença a sentir algun tro llunyà, un avís mandrós i esmorteït incapaç d’espantar a ningú. Plou impetuosament. S’hi ha posat de sobte, com si hagin obert l’aixeta. No he tingut temps ni de baixar a recollir la roba. Quan estàs distreta passen aquestes coses. A quarts de vuit el sol s’imposa altra vegada marcant territori. Dijous 11 de juliol de 2019 Tarda Per desgràcia, en aquest moment alguns dels polítics independentistes de primera fila estan més pendents dels seus interessos partidistes que de fer realitat el mandat de l’1 d’octubre. Si no s’hi volen comprometre haurem de fer net i que en vinguin d’altres. Aquesta lluita la va començar el poble i l’haurà d’acabar el poble. Divendres 12 de juliol de 2019 Vespre Feia temps que tenia pendent la lectura d’Amalia i els esperits, de la Patrícia Gabancho. Vaig anar a la presentació el juny de l’any passat a la TEC-CA de Cardedeu. La Patrícia havia mort uns mesos abans i el va presentar l’escriptora i amiga seva Isabel-Clara Simó. És un llibre d’assaig que l’autora planteja com una investigació quasi detectivesca i això el fa més distret. En el seu afany per construir una història rigorosa i crítica, investiga en arxius, ressegueix biblioteques i s’entrevista amb persones que li poden aportar informació per ampliar la recerca. Enmig d’aquesta tasca tan laboriosa anem descobrint també com era d’inquieta i d’incansable la Patrícia Gabancho. I gràcies a aquest treball diligent arribem a conèixer la vida turmentada de la cèlebre espiritista Amalia Domingo Soler (1835-1909), el món de l’espiritisme de l’època i el que m’ha captivat més, la Barcelona d’aquells anys. Una ciutat en plena construcció, una Barcelona somniadora que es prepara per a l’Exposició Universal de 1888 (amb l’arribada de l’electricitat, la construcció de l’Eixample i del Parc de la Ciutadella, la creació del Col·legi de Medicina i Cirurgia...). Amb una burgesia molt potent econòmicament i culturalment que l’empeny endavant, i amb una gran agitació política i social fruit de les grans desigualtats socials. Vull pensar que les persones som quelcom més que cossos, no sabria dir si crec en els esperits o en les ànimes, potser la nostra ànima viu tan sols en el nostre cervell, no ho sé. Però m’agradaria pensar que aquesta part espiritual –la nostra essència– no mor amb el cos. M’aferro a la idea que mantenim viva una part dels éssers estimats en el nostre cervell. No crec en la presència d’esperits per més que se’ls invoqui, malgrat que literàriament és una imatge molt potent i seductora. Tot i que, de la mateixa manera, em nego a acceptar que som només un grapat de cèl·lules i simples reaccions químiques. Hi ha quelcom que fa que uns ulls brillin d’emoció d’una manera especial o que d’altres no puguin amagar l’espurneig de l’odi; que se’ns acceleri el cor davant d’algunes persones i bategui indiferent davant d’altres; que siguem capaços d’estimar fins a la follia o d’emmalaltir d’amor; que ens emocionen amb les postes de sol i ens posem malenconiosos els dies plujosos... Hi ha quelcom que ens mou a expressar els nostres sentiments a través de l’art, i aquesta és la prova tangible de la nostra ànima.

Vull pensar que les persones som quelcom més que cossos, no sabria dir si crec en els esperits o en les ànimes, potser la nostra ànima viu tan sols en el nostre cervell, no ho sé

L’art és la prova tangible de la nostra ànima