El virus passarà, ja ho veureu

La meva mare, que em llegeix rigorosament i amorosament –com només poden fer les mares–, cada setmana em pregunta seriosa si no faré cap article sobre el coronavirus. Que en parla tothom, diu; i que és la gran notícia mundial, diu; i que, si no hi foto cullerada ni hi dic la meva, perdré l’oportunitat d’estar a la cresta de la ola com a articulista. Em fa una mandra terrible parlar del coronavirus. Ja sé que sí, que la cosa està escalfadeta i que només acaba de començar i sé que sí, també, en res estarem tots confinats a casa en una quarantena de dues setmanes que farà més mal que bé i que implicarà tancar escoles i el teatre, també, i que crec que molt no servirà de res. Jo soc de les que s’alarmen poc pels temes aquests de salut i, en canvi, es posa les mans al cap amb morts una per una, com les de la violència de gènere. Soc així. Articulista atípica. Em preocupa el coronavirus? No. Sincerament. Digueu-me inconscient, si voleu, però no em preocupa gens ni mica. I si el país sencer s’ha de parar, així, pam, 15 dies tancats cadascú a casa seva, doncs mira, fem-ho. I rapidet. Tinc un armari ple de jocs de taula i una sèrie al Netflix que té mil temporades i no l’acabem mai amb els nens i molts llibres pendents de ser llegits. Així que estic a punt per la quarantena. Això sí, amb els nens, que riurem més. Home... que no us penseu ara que m’és igual encomanar-me del virus. Prefereixo que passi de llarg, de mi i dels meus. I de ma mare, especialment. Però sense por ni drames ni gels antisèptics ni mascaretes. No soc conspiranoica i acostumo a creure que, mira, aquestes coses es fan més per distreure’ns que per altra cosa. I que sí, que sí, que som uns exagerats. He rebut avui una foto de la meva estimada Venècia buida. I la veritat és que el que m’han agafat són ganes d’anar-hi, vés, no de fugir-hi, amb virus i tot. I prendre’m un spritz d’Aperol amb dues olives allà a la terrassa del mercato de Rialto. Si és que encara el tenen obert. I llegeixo tuits sobre el tema i se m’escapa un somriure sorneguer. I demanaria que el coronavirus actuï i cancel·lin algun acte que tinc agendat que em fa més mandra que alegria. I no és la meva intenció frivolitzar sobre les xifres de morts ni sobre la preocupació real de molts ni sobre el dolor dels malalts. Simplement és que crec que hem perdut una mica el nord amb el virus xinès i que ens cega de les coses que passen cada dia de fa molts dies i que són molt més greus. El virus passarà, ja ho veureu, i no haurà servit per fer el món una mica més just ni una mica millor. I ens haurà robat energia i articles. Mira, mare: un article sencer.

El virus passarà, ja ho veureu

L’article sobre el coronavirus que no volia escriure