Acostumem a interessar-nos més en les coses properes que no pas en les pedres voladores que donen voltes al nostre planeta. Ho entenc

He llegit amb interès aquests dies les notícies sobre un asteroide que es diu 2010 WC9. El van descobrir el 2010 però després el van perdre, fins ara, que l’han tornat a trobar, vuit anys després, venint cap a la Terra. Aquest asteroide, que té una mida d’uns 100 metres de llarg i es passeja per l’espai a la velocitat de 46,116km/h, el dimarts passat quan la majoria de nosaltres treballava o duia els nens a l’escola o llegia un bon llibre o havia començat a pair això del Quim Torra. Va passar entre la Terra i la Lluna i s’ha convertit en l’asteroide d’aquests dimensions –es veu que és força grandet– que més s’ha acostat a la Terra. Ja, ja ho sé que la majoria de vosaltres no se’n va adonar d’aquesta cosa única que estava passant per primera vegada i us en diré més: segurament la majoria de vosaltres –com ara jo– és incapaç d’imaginar-se per què una cosa així pot ser tan important. Acostumem a estar més interessats en les coses properes, les que passen al costat de casa, les que ens passen a nosaltres que no pas les pedres voladores que donen voltes al nostre planeta. Ho entenc. A mi, suposo que, superada de realitat, aquesta setmana em va semblar una cosa interessantíssima i vaig dedicar un cert temps als asteroides. I vaig entendre algunes coses, la veritat. Sabíeu que un asteroide, el 2013, molt més petit que aquest, va impactar contra un poble rus, Chelíabinsk, i va ferir més de 1.500 persones? Els asteroides no formen part de la nostra realitat fins que impacten contra allò que som i ho arrasen, ho canvien, ho fereixen i ho transformen. És normal que la idea d’un asteroide faci por i, al mateix temps, no hi pensem contínuament perquè ens pot fer molt mal, però no és un perill imminent. És una idea interessant, trobo. Els perills que veiem, que assaborim, són molt fàcils de detectar. Últimament jo veig perill en el nostre món més proper. Perill en forma de mentida, d’estafa, de corrupció, fins i tot en forma de justícia. Veig perill de persones intolerants, de les que se’n riuen de les desgràcies dels altres, de les que justifiquen coses intolerables, de les que sense miraments retiren la sanitat als més indefensos i de les que compren i venen persones. Aquests perills, a diferència de l’asteroide, els hem vist venir, instal·lar-se i arrasar-ho tot. I, a diferència també de l’asteroide, podem fer alguna cosa per evitar-los. L’asteroide 2010 WC9 ja ha passat de llarg, però tots aquests perills propers, no. Fotem-hi alguna cosa, va.