Els catalans tenim fama d’escatològics i això ens ho demostren obres

L’empleat del Sindicat Agrícola de Sant Feliu de Codines li havia dit al Pepet que a la ferreteria gran de les Rambles de Barcelona segur que trobaria l’estri que buscava, ja que tenien de tot. Com que aquella era una eina que no trobava enlloc, aquell matí havia baixat a ciutat; però tot just abans d’entrar a l’establiment comercial, com que acabava de cruspir-se un pantagruèlic esmorzar de forquilla, una dolorosa fiblada al ventre va fer aturar el Pepet; tenia els budells regirats i una acumulació molesta de gas intestinal se li anava formant, senyal d’un previsible flat. L’amo de la ferreteria tenia el mostrari de reixes de ferro per a finestres, ben collades a la façana del carrer, i el Pepet es va agafar de mans a una, mentre cridava: “Ja sortirà, ja. Com hi ha món que sortirà!”, tibant i fent força amb els braços semblava com si volgués desclavar la reixa. Ben aviat els vianants que passaven per les Rambles van anar fent-li rotllana, mentre ell, com un orat, continuava cridant: “Jo us juro que sortirà, encara que m’hi hagi de passar tot el matí. Mai a la vida no se me n’ha resistit cap!” Al cap d’una bona estona, quan va veure que al seu voltant ja tenia expectant tota una nodrida colla d’encantats que se’l miraven, prenent-lo per boig, va deixar anar un sorollós pet: “Ho veieu com ha sortit?” I més alleujat després d’haver fet el fet, va entrar a la ferreteria a comprar. Que ja ho diu el refrany: “Cosa pudenda fora del ventre.” Per sort, la majoria de persones són més curoses que el Pepet –se’n diu més ben educades– i procuren abstenir-se de deixar-se anar davant de l’altra gent. Aquest és el cas d’un agent comercial del poble que va anar a visitar una marquesa de la nostra comarca que requeria els seus serveis mutuals. Mentrestant tot sol en una sala s’esperava per ser atès, però sense voler se li va escapar un pet estrident, just al mateix moment que entrava a l’estança la noble dama. Immediatament, per despistar, es va posar a rascar el mosaic amb la sabata produint una mena de xerric. La marquesa, rient, li va dir: “No cal que s’hi escarrassi, home, que no n’hi sortirà un altre com el primer.” EL TASTADOR DE XENA Els catalans tenim fama d’escatològics i això ens ho demostren obres Don Jaume el Conquistador i El rector de Vallfogona, d’en Frederic Soler, Pitarra, o també Macari Cagané, un escriptor que emparat sota aquest pseudònim va publicar el 1873 a Manresa un llarg fulletó, Les virtuts del cagar, que encara és de rabiosa actualitat a hores d’ara. Amb tot i això, els catalans no som pas els únics a conrear aquest gènere. L’autor castellà Francisco de Quevedo, un dels més destacats de la literatura espanyola i màxim exponent del Segle d’Or, no va parar de publicar poemes d’aquesta mena, entre els quals Poema al pedo. També l’andalús Francisco Cumpián, poeta malagueny, en va publicar un bon tou i ara se’l recorda al Festival Irreconciliables, una celebració de poesia escatològica del sud d’Espanya. Sempre s’ha dit que un rot fa girar la cara, però que un pet fa riure. I és ben cert. Un pet segur que fa riure, que parlem d’una molècula orgànica que de tan insignificant és gasosa i ni tan sols no té la consideració de producte al detall. En canvi, si parlem de fems, la cosa canvia, que aquests ja són a l’engròs. Als anys 20 del segle passat, totes les cases tenien una comuna; la comuna fou l’antecessor del vàter d’avui dia. Situada fora de l’habitatge, normalment a l’hort, era una diminuta caseta coberta amb teulada, quatre parets i una porta; al bell mig el setial per fer les feines fisiològiques, defecar i orinar. Alguns d’aquests setials eren de formes similars als nostres vàters actuals, amb una tapa de fusta, però ara ve el més bo: sense aigua corrent ni canalització de desguàs, per tant sense connexió a cap claveguera, de manera que les deposicions, després de saltar a través d’un forat, anaven a parar a un pou mort. El dipòsit de la xena. Aquest nom de xena l’utilitzen només els agricultors dels dos Vallès. Al seu moment va ser un fertilitzant orgànic que tenia el seu mercat i encara avui, en la agricultura ecològica, la xena i els fems són els adobs que més es fan servir. Quan s’omplia el dipòsit de xena d’una casa, s’avisava a un especialista, que s’encarregava de buidar el pou mort dels detritus fermentats i et pagava segons els litres de producte que treia. Com sempre, però, la picaresca d’alguns consistia a afegir-hi litres d’aigua a la xena –llavors no s’havia de pagar per l’aigua, era de franc–. Per tant, l’especialista en treia un cassó del pou –de xena, dic– i per comprovar si era pura la tastava! Ai, uix! Si trobava que l’havien batejada, el preu que en pagaria seria de remat. DALÍ, ATRET PEL FARTISTA Els catalans tenim una frase, quan volem referir-nos a aquella persona adusta, que per res del món somriu, diem: “És més seriós que una galleda de merda.” I és encertada, perquè qui resta palplantat davant una galleda curulla de merda fa de tot menys riure, que el seu semblant més aviat es torna tràgic. Això mateix no passa amb els pets, que ja hem explicat que provoquen la hilaritat. Justament amb aquest art, el de tirar-se pets, es va guanyar la vida a París en Joseph Pujol i Mauri, fill d’emigrants mataronins que s’havien establert a França. Joseph Pujol i Mauri va néixer a Marsella el 1857 i va morir a Toulon el 1945. Pel que sembla, de ben jovenet ja tenia la facilitat de poder regular el seu esfínter, controlar els músculs intestinals i tirar-se pets a voluntat. Tal era la seva destresa en aquesta disciplina que l’empresari terrassenc Josep Oller, fundador del famós cabaret de Montmartre, Moulin Rouge, el va contractar per al seu espectacle. Pujol va debutar el 1887 al Moulin Rouge i de seguida es va ficar el públic a la butxaca amb el seu número de ventositats. El seu repertori constava del pet de la madrastra i el de la núvia –abans i després del casament–, també feia sorolls de tempestes, de canons de guerra, d’animals... tocava sencera La Marsellesa, bufava espelmes... i per amplificar el so de les seves ventositats se servia d’un megàfon manual gegantí perquè se’l pogués sentir des de les últimes files del teatre. Diuen que els reis Eduard VII d’Anglaterra i Leopold II de Bèlgica havien anat expressament a veure les seves actuacions. També ho va fer el neuròleg austríac Sigmund Freud, així com el pintor Salvador Dalí, que va dir de Joseph Pujol Le Pétomane, que era l’artista més gran que hagués existit mai. El 1894 va ser demandat pel Moulin Rouge per haver participat en una actuació espontània per ajudar un amic seu que s’havia arruïnat. Però la seva fama el precedia i va continuar actuant al Théâtre Pompadour. Durant la seva carrera artística, del 1887 al 1914, va ser l’artista més ben pagat de tot França abans de la Primera Guerra Mundial. “Joseph Pujol elevà la ventositat al rang de les més altes expressions artístiques, com la poesia, el teatre i la música, entre d’altres”, diu Adrià Pujol Cruells al llibre Biografia no autoritzada de Joseph Pujol, El Petóman (CCG Edicions, 2010). També, l’americà Thomas Alva Edison va anar expressament a París per enregistrar un curtmetratge d’una de les seves actuacions. Més endavant, els anys 1979 i 1983, se li van fer sengles pel·lícules. Com per petar-se de riure. L’anècdota desagradable va ser quan Joseph Pujol va anar a actuar a Madrid al Casino Music-Hall i va petarrallejar l’himne espanyol. Les autoritats el van expulsar del país per ofensiu.

Els catalans tenim fama d’escatològics i això ens ho demostren obres

‘Laus petandi’