Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
 

A Xavier Martí i Ullà

Era un home d’uns 50 anys, d’estatura mitjana, amb barba blanca i ulleres, que ocupava el càrrec de director de l’oficina bancària d’una capital de comarca. En la zona tenia prestigi professional, era tingut per un home afable i molt eficaç. Tenia una aparença seriosa i se li coneixien dues aficions: viatjar per països africans i la música clàssica i l’òpera, de les quals havia esdevingut un gran entès.

Un matí, després de fullejar ràpidament el diari i repassar l’agenda del dia, va obrir la finestra del seu despatx, que dona a una plaça de ciment, amb quatre arbres mig ofegats pel test, també de ciment. Es recolzà a l’ampit i passà la mirada per la vida d’aquell indret, vagament triangular i petit. Acabava d’arribar l’autobús que, després de fer-hi una volta, s’aturà a la parada. Era el final d’un trajecte que l’havia portat per diverses poblacions de la comarca. Anava ple a vessar, era el dia de mercat i venia gent de pertot.

Segons després, la seva secretària picava a la porta. I li va respondre: “No, ara no. Més tard.”

A la secretària, que va tornar a la seva taula, li va sorprendre que no li franquegés l’entrada, com feia gairebé sempre.

Per un moment es va traslladar a un altre món, absolutament embadalit tot observant com d’aquell autobús baixava un home altíssim, negre, molt elegant; darrere, una dona de certa edat, amb un farcell al braç; la seguia un home que portava vestit, corbata i un canotier, que semblava tenir molta pressa i que parlava pel mòbil tot gesticulant. Però n’hi havia encara més: un nan de cap gran –conegut a la zona i que acostumava a anar vestit de manera extravagant– que cridava l’atenció per les coloraines del seu vestuari i el seu somriure inacabable. L’acompanyava un gos de la mida d’un lleó. A aquella parella curiosa la seguia una dona que recordava les cantants de cuplets dels anys 20. Amb tot, no s’havia acabat aquella fauna humana. L’últim de baixar de l’autobús era el forner del poble amb un sac de farina. Com que anava vestit de manera diferent a com ho feia a la fleca, li va costar poder-lo reconèixer.

Una estona més tard van tornar a picar a la porta: “Toc, toc.” En girar-se es va adonar que el que havia vist no era la seva plaça sinó el quadre penjat darrere seu, reflectit en el mirall.

LA PREGUNTA

S’hauria de prohibir fumar a les terrasses dels bars?

En aquesta enquesta han votat 218 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.