A Núria Busquet i Molist

A Núria Busquet i Molist

Era la festa dels globus. Feia goig veure’ls enlairar-se. Uns feien piruetes i ens mostraven les seves habilitats de vol, en altres algun tripulant duia un estel d’uns colors vius i ens regalava una imatge plena de plasticitat. Però a mi el globus que més em va cridar l’atenció era un que duia dos tripulants: una dona més aviat menuda que estava muntada sobre un cavall dins la cistella –un número que evocava el circ– acompanyada d’un altre tripulant que duia una capa vermella i una màscara negra. Una de les condicions per participar en aquella festa era que qui comandava el globus havia de ser una dona amb el títol de pilot. En un món tan masculinitzat, en aquest cas s’havia posat l’accent en les dones perquè mostressin les seves habilitats.
Potser suposeu que la dona muntada dalt un cavall dins la cistella d’un globus és una concessió literària, però no, és real. Va succeir a finals dels anys 30 del segle passat.
Des d’aquell dia, quan aquella aviadora decidia volar amb globus ho feia tenint la seva imatge –ella dalt d’un cavall i l’altre personatge amb una capa vermella i màscara negra–, folrant tota la part rodona lateral i el sota de la cistella. Això la va ajudar a trobar espònsors per als seus vols, ja que era una dona amb poques possibilitats econòmiques.
Realitzats uns quants vols amb el seu globus, fet que li va donar una gran popularitat –s’havia creat el debat, gràcies a articles de premsa, sobre qui era la persona de la capa i la màscara. Era un home o una dona?– va decidir començar a cercar finançament per volar amb un avió bimotor. Després d’haver aconseguit els diners va fer diversos vols amb una avioneta que duia en un lloc ben visible la seva imatge. Sempre que volava acompanyada ho feia amb una altra aviadora o amb el seu marit, que també era aviador. Quan ho feia amb ell transmetia la idea que la seva tasca al vol era igual d’important que la d’ell. Era feminista de fets més que de manifestacions.
Quan apareixia per atendre la premsa, ja que havia creat molta expectació, sempre ho feia dalt d’un cavall. Quan li preguntaven qui era i, sobretot, si era dona o home, la persona que en els vols duia aquell vestuari de capa i màscara sempre responia: “Quan trobin la persona, li ho pregunten.” Mai no en van rebre altra resposta. Quan li demanaven per la seva vida privada –s’havien sentit comentaris a l’ambient dels aviadors sobre possibles dificultats en la seva relació matrimonial–, ella els responia: “Jo mai no he manifestat estar casada, per tant, no tinc res a dir.” Totes les respostes a preguntes sobre la seva vida privada eren d’aquest estil. Mai no va respondre res. Això sí, ho feia amb una rialla i amb un to amable, mai com si estigués molesta. Però com que era una dona llesta, en aquesta ocasió els va deixar anar algunes perles perquè els periodistes poguessin tenir material per fer un article i parlar-ne. Va dir:
–Els vull anunciar que tinc els següents projectes de futur:
Primer. En homenatge a la senyora Lindberg i el seu espòs –comandant d’aviació–, vull recórrer la ruta del Gran Cercle Polar, de Nova York a Tòquio, que van realitzar aquests ciutadans nord-americans l’any 1931.
Segon. En record a la senyora Lindberg i espòs també vull fer un vol d’Exploració del Nord i del Sud de l’Atlàntic. Sortirem de Nova York i recorrerem Groenlàndia, Islàndia, Europa, les Açores, l’Àfrica occidental i l’Amèrica del Sud per acabar tornant a Nova York. Un recorregut d’uns 46.000km.
Tercer. El darrer acte que faré en homenatge a la senyora Linberg i espòs serà una estada de sis setmanes a Groenlàndia durant les quals realitzaré vols d’exploració sobre les costes nord i oest i a través de la barrera de gel.
Aquests tres projectes espero dur-los a terme l’any vinent. M’acompanyarà, com a pilot, una dona –en el seu moment els concretaré qui és– que, com no podia ser d’una altra manera, és una excel·lent pilot amb molts coneixements de mecànica.
No vull acomiadar-me de tots vostès sense agrair-los la seva presència i interès pels meus projectes i recordar-los que ben aviat tindran notícies meves sobre un vol que faré aquest mateix any del qual ja els havia informat.
Rodes de premsa com aquesta l’ajudaven a trobar finançament perquè havia esdevingut un personatge singular que cada vegada atreia més ciutadans. Aquell any volia fer un vol de més de 5.000km sense realitzar cap escala. Si assolia aquest objectiu, aconseguiria un nou rècord, fet que l’enorgullia molt, ja que cap dona no l’havia assolit, aquest repte i, alhora, l’ajudaria a poder continuar trobant finançament per a les iniciatives de l’any vinent. Calia preparar molt bé el vol. Ambicionava volar de Barcelona a Kabul, a l’Afganistan, que eren prop de 5.800km sense fer cap escala, tal com ja havia donat a conèixer a la premsa en el moment adequat. Per preparar aquest important vol va treballar molt.
La ràdio del seu avió tenia un abast de 300km. A més distància no es connectava amb cap freqüència. Per tant, havia de tenir molt ben estudiat tots els vaixells que podia trobar mentre volava sobre el mar. I quan ho feia sobre terra ferma havia de tenir absolutament controlats tots els aeroports on podia aterrar si li sorgia qualsevol inclemència de temps o qualsevol altre problema. Tenia prevista la quantitat de combustible que li calia però, tenint present que era un vol d’unes 20 hores, va estudiar tots els ensurts possibles a la nit, ja que preveia arribar a primera hora del matí. Si el quadre de comandament l’avisava de no tenir prou combustible, fàcilment seria durant la nit i, en conseqüència, hauria de fer un aterratge forçós. Va creure imprescindible dur uns mapes ben detallats de tot el trajecte que, acompanyats de la brúixola als comandaments, li servirien per saber sempre on era. Va preveure un sistema d’alimentació del motor molt eficaç i senzill que, a més, contribuïa a repartir bé el pes dins l’avió.
Per poder realitzar aquest vol amb èxit es va fer dissenyar i instal·lar una capota de cabina transparent i al més lleugera possible. Calia tenir una molt bona visió per quan voles de nit i, sobretot, quan ho fes entre núvols. Era imprescindible que el material d’aquesta capota fos molt prim, si no a causa del pes faria gastar més combustible. I calia que fos d’un material que resistís poder creuar entre grans corrents de vent sense esberlar-se.
Per testar problemes que ni hagués suposat, va fer uns quants vols d’assaig: en dies de pluja, durant la nit i en dies de molta negror. Tots van ser vols de curta durada. En cadascun d’ells va observar dues o tres coses concretes. Acabades aquestes provatures va fer les correccions corresponents al seu avió. Aquesta tasca la va dur a terme ella, que coneixia molt bé l’aparell, i l’altra pilot –dona– que duria a terme el projecte amb ella. Fent-ho així encara augmentava el coneixement sobre l’aparell. Aquestes noves informacions serien molt útils per superar qualsevol imprevist. Enllestida aquesta feina se sentien molt segures d’elles mateixes, estaven convençudes d’assolir el seu repte.
Quan es va realitzar el vol van assolir els objectius, no sense patir algun atzucac que van superar gràcies a la seva destresa i al coneixement de l’avió. La principal ràdio de la ciutat de Kabul va connectar amb l’avió i va anar retransmetent les seves peripècies i la seva perícia per superar els ensurts de la nit. Van convocar els ciutadans a l’aeroport, posant autobusos a disposició. Uns van anar-hi amb bus i, alhora, s’hi va afegir una riuada de gent que hi va anar a peu. En aterrar a l’aeroport les esperaven les autoritats municipals i la multitud que volia rebre aquelles heroïnes. Aquest vol va tenir una gran repercussió en la premsa internacional.
Mesos després d’aquest exitàs, com que ja havia assolit el finançament per als seus nous projectes, va anar a fer un vol de curta distància per examinar com funcionava el nou avió. En aquesta ocasió va ser un vol de nit, el copilot era el seu marit. Van acordar amb l’aeroport des d’on s’envolava l’avió i que durant tot la travessia estarien connectats per ràdio. Així ho van fer. Quan van endinsar-se en uns núvols molt espessos es va perdre el contacte amb l’aeroport, ella li estava dient al seu marit: “Et creus que per ser home…” No van tornar a estar connectats fins que van tornar a aterrar. Van fer-ho amb tota normalitat davant la sorpresa de la torre de control de l’aeroport.
Era a casa descansant per tornar hores més tard a tornar a fer una altra prova quan va sonar el timbre. Va dir: “Ja hi vaig, ja hi vaig.” A la porta, va mirar per l’espiell. Va veure una dona amb una capa vermella i una màscara negra. Es va enretirar dues passes silenciosament tot pensant qui podia ser. Ella no havia quedat amb ningú. De sobte li va venir la imatge d’una periodista de les revistes del cor que a les seves rodes de premsa sempre preguntava per temes de la seva vida privada. Si era ella, com havia trobat la seva adreça? Per què es creia amb dret de molestar-la? Però no volia donar-li peu a cap tipus d’especulació. Així que va obrir la porta i li va dir: “Estic molt enfeinada. Imagino que ve de part d’alguna revista o diari, però no pateixi que, quan hi hagi cap roda de premsa per informar d’alguna novetat, si em diu a quin medi pertany, demanaré que li sigui enviada sens falta la comunicació.” El curiós personatge va restar uns segons en silenci, cosa que l’aviadora va aprofitar per dir amb un somriure a la cara: “El mitjà de comunicació serà tractat amb tot el respecte que tracto sempre la premsa. I ara, si em disculpa, torno a la feina que estava fent.” Va tancar la porta.
Tres dies després, va tornar a fer un altre vol de nit. Aquest cop també anava acompanyada del seu marit. Es va repetir la incidència i van tornar a perdre el contacte amb l’aeroport en creuar entre núvols molt espessos. Mai més no s’ha tornat a saber res d’ells.