A les ratlles que segueixen manllevaré textos que glosen la lectura i altres d’autors que simplement he triat entre molts que també m’hauria agradat citar

A les ratlles que segueixen manllevaré textos que glosen la lectura i altres d’autors que simplement he triat entre molts que també m’hauria agradat citar. Tot amb la intenció de remarcar la importància d’aquest hàbit, els seus valors i el gaudi de llegir. Tenir un llibre a les mans asseguts al sofà de casa o dessota l’ombra d’un arbre és respirar cultura, aprendre coneixements, imaginar, viatjar i viure. El meu pare, Josep Maria Boixareu Ginesta, l’any 1982 va publicar un llibret titulat La lectura y el librero. A la capçalera del primer capítol cita una frase del Libro de la vida de Santa Teresa de Jesús: “Yo comencé a quedarme con costumbre de leerlos y era extremo lo que esto me embevia, que si no tenia un libro nuevo me parecía no tener contento.” Tan sols una mica més endavant diu: “Si la lectura és el mitjà més important i eficaç per a l’adquisició de coneixements, també facilita l’entesa entre els homes i ajuda a establir les normes de raó que distingeixen entre el bé i el mal i a superar les passions que sovint s’oposen a la convivència.” El pare, que era un gran admirador de Joan Maragall, el cita en un paràgraf: “La lectura ens permet superar els límits de l’espai i el temps” i, segons definició de l’eximi poeta català Maragall, “comprèn tot el misteri i la llum del món”. Laura Borràs, al seu llibre El poder transformador de la lectura ens va dient que llegir és una activitat mitjançant la qual concedim significat a allò que ens envolta. Podem llegir llibres, quadres, pel·lícules, etc. Reivindico i faig sempre un ús elàstic del concepte de lectura, que pot aplicar-se en tota mena de textos susceptibles de ser interpretats. Perquè, com ha escrit Roberto Bolaño: “Uno nunca termina de leer, aunque los libros se acaben.” Un novel·lista contemporani, Juan José Millás, està convençut –i les seves novel·les en són exemples constants– del fet que un llibre genera realitat, i que és precisament per això que pot canviar-nos i que pot canviar el món. “Un llibre pot canviar la nostra mirada sobre el món. Pot canviar-nos a nosaltres mateixos.” Torna a citar Borges quan deia que no som el que som pel que escrivim, sinó pel que hem llegit. Dietrich Swanitz, en el seu famós llibre La Cultura, i en concret quan parla sobre el trinomi llibres-escriptura-lectura, diu: “Avui, abans de saber llegir, els infants veuen la televisió [això ho deia quan les pantalletes encara no havien adquirit l’actual dimensió]. Aquest fet no deixa de ser problemàtic, car el cert és que la cultura segueix estant lligada als llibres o al menys als textos que apareixen a la pantalla, tanmateix, a l’escriptura [...] Tan sols l’escriptura deslliga el llenguatge de la situació concreta i el fa independent del seu context immediat.” “Qui encara no hagi adquirit l’hàbit de la lectura, hauria d’entrenar-se en ella començant per temes que siguin del seu interès. No hem de llegir del principi al final tots els llibres que ens caiguin a les mans, i abans de decidir-nos per un en concret hauríem de tenir-ne alguna referència.” Soc un enamorat de Josep Pla i de Michel de Montaigne. Tant és així que citaré un text del primer que fa referència al segon. Del Quadern gris: “No em canso de llegir els assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fa un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.” Ara citaré un d’aquells passatges tan deliciosos de Pla, tot referint-se a l’hivern de Calella: “Ara fa bon temps. La lluna de gener és la més clara de tot l’any. Dona gust, a totes hores, de caminar. El pensament s’emplena de joventut i d’imprecisió. Tot té una punta, una orella llançada cap a l’infinit, i més que la possessió interessa el fervor, el desig. La lluna posa sobre les parets del horts una blancor espessa i suau, els eucaliptus tenen, a la nit, una immobilitat oriental, l’aire és tebi de la floració dels tarongers. La platja, a les hores del sol, bull de petites flames rosses com minúscules llengües de foc. A la tarda surten al cel uns nuvolets blancs que venen una mica cap aquí i van una mica cap allà i després –meravellosa mort– es dilueixen i fonen en el blau.” Del seu llibre Viatge a peu: “Més enllà de la masia es dibuixen uns petits turons d’una gran suavitat i elegància de perfil. Aquestes formes blavoses, verdoses, semblen surar en la llum enlluernadora, radiant, afectada per un punt imperceptible de melancolia tardoral. Damunt del perfil dels turons ressalten les línies dels ràfecs de la casa. Entre els perfils llunyans i el perfil de l’obra s’estableix com una correspondència, una conjugació, un paral·lelisme cert, malgrat que graciós i vague. La casa està meravellosament col·locada sobre el seu paisatge.” Hi ha un llibre, a cura de Jordi Llavina, que recorre el paisatge de Catalunya en forma de visites literàries de diversos autors. N’he triat tres. La primera, Maria Barbal, descriu una escena bucòlica de pagès: “Havíem passat la tarda tombant l’herba de Tres Aigües. Es començava a fer fosc. Els avellaners de la vora feien fressa moguts pel ventet. Vaig sentir el xiulet d’oncle i vaig recollir el rascle i la forca. El mocador el cap em feia calor i notava la suor que em cremava l’arrel dels cabells de davant. Quan me’l vaig treure vaig sentir tot de sorolls; el primer la brunzidera dels mosquits. Vaig córrer cap amunt i abans de pujar al carro, mentre esperàvem tia que s’havia quedat apariant la tanca, vaig mirar la terra retallada en trossos petits i desiguals. Vaig pensar que el més ric d’aquell país era tanmateix ben pobre. La mula semblava guaitar-me amb els seus ulls pacífic, i jo li vaig passar la mà pel morro.” El poeta i arquitecte Joan Margarit comença el seu poema Cementiri de Montjuïc d’aquesta manera: “Alguna cosa en queda, de les ànimes,/ com la brisa que s’alça després de passar algú/ i que fa voleiar amb delicadesa/ la randa a una finestra./ Pel camí d’aspres pedres que no obliden/ però callen, severes, el que saben,/ el vent ens du el silenci de les llàgrimes/ per vides com la nostra, ja perdudes.” Acabaré aquestes lectures amb la lírica de Jacint Verdaguer, el primer poeta català modern, amb gramàtica prefabriana. Aquestes són impressions d’una excursió seva de 1893 pel Pirineu: “Lo sol, que’s pon en un cel com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l’encantadora plana, y la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que bàixam drets i obliquats com lo pinzell de una mà invisible. I l’or de las feixas apar que s’estén a las verdosas pradas y salseredas, que, en gracioses linees segueixen lo Segre Cerdanya avall; a las ‘pinosas’ negrencas que fàixan las montanyas d’Alp, Tossas, Puigmal y totas las de la serralada de mitxdia fins al pelat Cadí; a las boiras que s’ajócan, més blancas encara, en sas cimas blanquinoses, com en los arbres més alts los aucells cansats de volar; y en lo cel mateix, que en eix instant misteriós sembla pendre quelcom de la vestidura de la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica y resplandenta. És lo bes de comiat que dóna’l rey dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se’n fins a demà, que’s tornaran a veure y a besar, després de unes quantas horas d’enyorança.”

A les ratlles que segueixen manllevaré textos que glosen la lectura i altres d’autors que simplement he triat entre molts que també m’hauria agradat citar

Lectures