Que una opció es perllongui en un govern democràtic només pot significar dues coses: que ho fa molt bé o que els altres ho fan malament

El dimarts, 13 de novembre, vaig assistir al ple municipal de Granollers sobre l’estat de la ciutat. Bon nivell general, amb algun sotrac; absoluta correcció i fair play entre tots, no mancat de crítica i polèmica, és clar. L’alcalde es va mostrar en plena forma: porta la ciutat al cap i les persones a la memòria. S’explica amb tarannà didàctic. Passa amb facilitat de les visions àmplies i a llarg termini a les dades i els detalls ben precisos del dia a dia. Pot parlar del món i de Granollers amb solvència. I exhibeix una dialèctica temible si l’oponent es mostra displicent o poc documentat. Dos dies després, el dijous, vam saber que seria novament candidat a l’alcaldia. L’endemà vaig veure a VOTV els comentaris dels rivals polítics. No esperava pas que aplaudissin. És més, eren previsibles retrets a compte de l’edat del candidat i de la seva durada en el càrrec. Però també esperava una mica d’aquell fair play del dimarts. Doncs no. Vaig sentir paraules gruixudes: “Escàndol” (Sastre), “no és ètic” (Navarro)... Em semblen crítiques maldestres i, a més, inútils. Denota mal gust i manca d’arguments sòlids. Només en l’esport de competició l’edat sol ser un factor determinant. Però no en els altres camps. En la direcció d’empreses i institucions, posem per cas, l’edat no és en absolut, per se, un factor decisiu. Tampoc no ho és en la ciència o en l’art o en el món acadèmic. Igualment en la cosa pública. Només un exemple: els dos alcaldes més apreciats que ha tingut mai Madrid són el viejo profesor Tierno Galván i l’actual Manuela Carmena, amb el seu aspecte d’àvia venerable. També podríem recordar el paper del vell Bernie Sanders en relació amb la joventut a les eleccions nord-americanes o del veterà Jeremy Corbyn en la recuperació del laborisme britànic. En sentit contrari, de joves dirigents que han portat les seves naus al desastre també en trobaríem un munt, sense que això desqualifiqui ningú d’entrada. Per altra banda, que una opció política es perllongui en un govern democràtic només pot significar dues coses: que ho fa molt bé o que els altres ho fan malament. O les dues coses alhora, que també podria ser. Tot menys pensar que els ciutadans son babaus, sobretot en l’àmbit municipal, on les coses es palpen cada dia. La durada d’un govern és un tipus de crítica que denota impotència i que no ha funcionat mai. Ni va servir a l’oposició catalana front a Jordi Pujol ni a la de Barcelona front a Pasqual Maragall ni servirà, sembla, a l’andalusa front a Susana Díaz. Perquè aquest argument tingui èxit cal que hi hagi altres motius poderosos. Ni l’edat del candidat ni la seva durada en el càrrec poden ser, en ells mateixos, arguments convincents. És com llançar la tovallola abans de començar el partit. Em sembla un mal camí. La via correcta és presentar un projecte alternatiu, ben travat i creïble. Per fer-ho, a qualsevol edat, cal treballar molt i estudiar molt, i haver escoltat i sintonitzat amb moltes persones, sectors i àmbits. I conformar un equip solvent, entusiasta i cohesionat que connecti amb les necessitats i desitjos de la majoria. Tot això està, en principi, a l’abast de tothom. Però cal fer-ho i no hi ha dreceres. A la fi només els ciutadans, de totes les edats, jutjaran.

Que una opció es perllongui en un govern democràtic només pot significar dues coses: que ho fa molt bé o que els altres ho fan malament

L’edat del candidat no prejutja