Cal entendre l'educació no com una acció que faig o una professió que exerceixo sinó com una passió que sento

La majoria d’homes i dones del nostre temps són éssers que creuen que amb la seva acció tot és possible, per això ens hem convertit en hiperactius, que constantment hem d’estar fent coses, treballant, produint. El món educatiu s’ha tenyit d’aquest fer, d’aquesta manera d’estar en el món. Potser mai com ara passaven tantes coses i potser mai com ara ens passen tan poques coses. Un exemple, tenim dèria de fotografiar-ho tot, d’acumular imatges que després llençarem o que ni tan sols mirarem. Gairebé no sabem mirar si no és a través d’una petita pantalla que capta la imatge, ja no mirem amb els ulls sinó amb el telèfon mòbil que s’interposa entre el fet i nosaltres. És una manera de no ser-hi, o de ser-hi però només a través d’un filtre que ens distancia, només es tracta de capturar la situació com una cosa que passa allà, a uns metres d’on nosaltres som, com en un escenari del qual nosaltres som només espectadors. La passió és allò que em passa i no allò que passa i perquè quelcom em passi he d’estar disposada que em passi. És a dir, cal que estigui disponible, oberta, receptiva que alguna cosa em transformi i em trenqui l’equilibri. Hauríem d’entendre l’educació igual, no com una acció que faig o com una professió que exerceixo sinó com una passió que sento. L’educació, entesa com una passió, és quelcom que em transforma i ho fa mentre acompanyo els altres per formar-los o transformar-los. És d’aquesta manera que l’educació deixa petja, en mestre i deixeble. Tot plegat passa per deixar de considerar-nos éssers d’acció i pensar-nos com a éssers passionals, és a dir com a éssers capaços de ser commoguts per la presència de l’altre. Entesa així l’educació no té necessitat de grans recursos ni aparells sofisticats, demana humilitat, treu transcendència a allò que un fa, exigeix temps, lentitud, tacte, capacitat d’atendre i escoltar i de ser-hi. Entenem que les escoles són llocs d’acció i l’educació mateixa no és ni teoria ni abstracció sinó que és acció. Ara bé, per què no comencem a pensar que l’educació és també una recepció, un rebre i un estar disposat a ser diferent de com era abans d’estar amb tu? Si l’educació és passió ningú pot educar sense ser, ell mateix, educat i allò que era una relació de verticalitat es trenca i ens entra el dubte de qui educa a qui.

Cal entendre l'educació no com una acció que faig o una professió que exerceixo sinó com una passió que sento

L’educació és passió