El que m’impedeix la celebració és una cosa més senzilla, més humana: continuen tancades bones persones per culpa de les seves idees en presons de Madrid

Doncs ja és l’endemà. Aquí estem. Visc en un país on no mana l’extrema dreta. Ni la dreta, sembla. I ja és molt. Suposo que ja és el que hauria firmat el diumenge a les 8 del matí abans d’anar a votar. Aquí estem, i reconeguem que el pitjor escenari possible que tenim al davant, que és un govern PSOE-Ciudadanos, és tolerable fins i tot si el comparem amb les previsions catastrofistes dels darrers dies que em feien pensar a emigrar. No hi ha tripartit de dretes, Vox no rebenta res, el PP cau en picat i bla-bla-bla. Aleshores amics… per què no estic contenta? Els que em coneixeu una mica –que després de més d’un any d’articles ja sou uns quants– em direu que és perquè, com que ja no em sento espanyola, aquestes eleccions no m’importen gaire. Bé, sí, en part teniu raó perquè fa mesos i persones que vaig decidir no sentir-me espanyola, però vaig anar a votar. Amb decisió. I vaig demanar el vot contra Vox als meus amics –sobretot a les meves amigues– i vaig seguir minut a minut el recompte de vots… Per tant, sí que em devia importar una mica, ni que fos com a marc mental i social, el que passava a Espanya. Els que em coneixeu una mica més encara em direu que és perquè, malgrat no haver sumat i no poder governar, hi ha 147 escons de dretes. D’aquests, 24 en mans de gent feixista que va en contra de tot el que m’identifica socialment i moralment, en contra de tota llibertat, que ja és dir. I sí, és clar, tindreu moltíssima raó, també. A mi aquests 24 escons de Vox em fan mal físicament quasi. Com l’augment del cunyadisme i la brega de barra de bar que és Ciudadanos. Mal. Físic. Entre les costelles. Ambdues teories són certes. I també ho és que no em refio ni un pèl del PSOE a aquestes alçades de la pel·lícula. I que m’entristeix el paper d’Unides Podem i la manca de dones liderant res en realitat i la normalitat amb que assumim que el feixisme cobrarà de tothom quan s’assegui al Congrés. I si bé tot això és cert –que ho és–, el que plana és una cosa més petita, crec. El que m’impedeix la celebració és una cosa més senzilla, més humana: continuen tancades bones persones per culpa de les seves idees en presons de Madrid. I no només els meus representants polítics, sinó un músic com Pablo Hasel que aquest diumenge, justament el 28-A, va ser detingut per injúries a la Corona. És aquesta sensació terrible de manca de llibertat real –malgrat que aquest diumenge anés a votar sense porres– el que continua nuant un nus estret al coll. Soc dona, independentista, cultureta, antifeixista, assalariada, amb família nombrosa, parlo català, m’agrada que tothom folli i estimi qui vulgui i estic trista perquè, malgrat no visc en un país on mana la dreta, avui no acaba de ser l’endemà de res.

El que m’impedeix la celebració és una cosa més senzilla, més humana: continuen tancades bones persones per culpa de les seves idees en presons de Madrid

L’endemà