Beethoven fou un il·lustrat i sempre va mantenir els ideals humanistes, el valor de la raó, de l’amor altruista

En El fotógrafo de Mauthausen, pel·lícula estrenada el cap de setmana passat, hi ha una escena d’una celebració familiar del cap del camp –on el protagonista hi és enviat per fer-hi un reportatge– amb un pianista tocant el famós primer moviment de la sonata Clar de lluna. Mentre un militar nazi escolta devotament la música el fotògraf li ha de fer un requeriment i aquest com a resposta exclama: “Beethoven”, com dient: “No es pot estar per res més quan sona Beethoven.” I et demanes per enèsima vegada com és que agradant-los una música tan bona podien cometre aquelles atrocitats. La qüestió ve a tomb perquè aquest diumenge vinent, 4 de novembre, l’Orquestra de Cambra de Granollers interpretarà la Simfonia núm. 5 de Beethoven, l’anomenada “del destí” a causa d’una frase atribuïda al compositor: “Així truca el destí a la porta”, relatada pel seu copista i referida a les impactants quatre notes inicials. Al marge de si la frase és o no certa –el copista era bon músic però tenia fama de mentider–, la concepció d’una narració dramàtica sobre una idea del destí, escoltant l’obra en el seu conjunt, pot tenir sentit. Beethoven fou un il·lustrat i sempre va mantenir els ideals humanistes, el valor de la raó, de l’amor altruista. El resultat és que no només va fer una simfonia basant-se en quatre notes –en realitat dues, ja que les tres primeres són la mateixa– sinó que el compositor es proposà fer una simfonia amb un discurs el màxim d’unificat amb el mínim possible, el més essencial i primari: el ritme d’una trucada a la porta. La idea força no és ni un tema, és només un motiu, incessant en el primer moviment, tornant amb diferents aparences en els altres, i tot brolla. Durant la Segona Guerra Mundial algú va descobrir que la lletra V del codi Morse [punt, punt, punt, ratlla] coincidia amb el motiu inicial de l’obra. Així es va convertir en una subtil acció telegràfica contra Hitler i una forma de fomentar la moral entre la resistència i els aliats. La BBC obria les emissions amb el motiu tocat amb timbales i fins i tot es van imprimir postals amb les banderes dels països aliats a les vores i una V (de victòria) al centre amb les quatre notes inicials de la simfonia en l’interior de la lletra [a la fotografia d’aquest article]. Beethoven va aprendre de Haydn a desenvolupar una idea musical fins a l’infinit però mai abans s’havia aconseguit amb aquest efecte, intensitat, amb aquesta força. I és que el que comença com una lluita personal contra el destí, en do menor, una tonalitat profunda, punyent, acaba a mode de marxa triomfant en el quart moviment en do major, amb la incorporació de trombons i piccolo (flautí) per fer més fanfara. En Beethoven, la raó, els ideals humanístics, vencen. En el nazi de la pel·lícula, no. Els seus ideals eren massa perversos.

Beethoven fou un il·lustrat i sempre va mantenir els ideals humanistes, el valor de la raó, de l’amor altruista

L’enèrgic ritme ‘V’