Sorprèn que l’Església es posicioni més al costat del poder que no pas al costat del poble

M’ha agafat de manera inesperada la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Mort inesperada perquè jo era lluny de casa, aïllat en plena natura en un mas rònec lluny de tota pandèmia –tot i que mai no se sap– i on les notícies, les mínimes, arribaven per la premsa o bé per mitjà d’una emissora de ràdio. Aquest traspàs del capellà (del bisbe) dels pobres ens ha deixat orfes de bisbes com cal. I el que escric, a causa d’aquesta situació d’estranyesa estiuenca, no sé quan arribarà als mitjans. Dic això de bisbes com cal perquè no puc deixar de pensar en la sorprenent, fluixa i vergonyosa nota de la Conferència Episcopal Espanyola que ha difós als mitjans de comunicació davant la gravetat del cas i la implicació rellevant que té la fugida d’Espanya del rei emèrit Joan Carles I, i que despatxa amb un comunicat simple, com ressalten a hores d’ara molts preveres en els seus fulls parroquials i cristians de base en senyal de protesta, als quals jo m’afegeixo. El comunicat, que encapçala amb un text de sant Pau sobre la pregària pels reis i per tothom (1Tim 2, 1-2), sorprèn més pel fet que la referència bíblica es redueix a aquest text de l’evangeli i, en canvi, no digui res de la justícia, del diner, de l’abús de poder, del compromís efectiu... Sorprèn que només parli de respecte i de reconeixement, com si res no hagués passat. Sorprèn –com deia el comunicat d’un full parroquial– el silenci monolític dels altres bisbes, que denota que fan seu el comunicat de la Conferència Episcopal i que cap d’ells no dissenteixi o ampliï aquesta reflexió en referència als fets ocorreguts i divulgats recentment. Sorprèn que l’Església es posicioni més al costat del poder que no pas al costat del poble... O no sorprèn tant! O falta vergonya. Personalment no deixaré de ser cristià, perquè soc de la línia del bisbe Pere Casaldàliga, capellà dels pobres, i en mi no entra cap renúncia perquè una jerarquia marxi d’estudi o –parlant clar, amb perdó– pixi fora de test. La meva fe cristiana és meva, així com la meva vida i les meves conviccions que, gràcies a pares compromesos, a preveres com el bisbe Pere i el papa Francesc i altres, entre els quals els cristians de base que amb el seu exemple me l’han feta possible. No precisament una jerarquia sotmesa al poder. [caption id="attachment_187744" align="alignnone" width="400"] El bisbe Pere Casaldàliga / Prelatura de Sâo Félix do Araguaia[/caption]

Sorprèn que l’Església es posicioni més al costat del poder que no pas al costat del poble

L’enyorat bisbe Pere