M’ha agafat de manera inesperada la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Mort inesperada perquè jo era lluny de casa, aïllat en plena natura en un mas rònec lluny de tota pandèmia –tot i que mai no se sap– i on les notícies, les mínimes, arribaven per la premsa o bé per mitjà d’una emissora de ràdio. Aquest traspàs del capellà (del bisbe) dels pobres ens ha deixat orfes de bisbes com cal. I el que escric, a causa d’aquesta situació d’estranyesa estiuenca, no sé quan…