Beure ginebra davant les costes de Corfú.

Últimament estava preocupada perquè veia massa sèries, massa pel·lícules, perquè llegia massa llibres. La meva vida s’estava convertint en una mena d’extensió del sofà. Vivia més en la ficció i amb els seus personatges que en la realitat i amb els seus problemes.
La meva mare em pregunta que si tinc informació sobre la Covid i que si li veig final o tinc cap informació jo que estic a Twitter i llegeixo els titulars dels diaris, i només puc parlar-li d’Els Durrell, una sèrie meravellosa que teniu a Movistar+ basada en la Trilogia de Corfú que va escriure Gerald Durrell –el petit de la família– quan ell i els seus tres germans i la mare es van traslladar a viure a l’illa grega fugint de la pobresa i de la pluja a Anglaterra.
Els meus companys de feina em pregunten per les normatives concretes que ens permetran tornar a obrir el Teatre Auditori Llinars per a les entitats o tornar a fer –per fi– visites escolars, i jo em veig abocada a parlar-los de revisitar els clàssics de Jane Austen. Algunes editorials han tret noves traduccions preciosament editades i, un cop llegides, es pot fer una pausa llarga del Procicat mirant per enèsima vegada la delícia cinematogràfica –quin guió, quina adaptació!– que és el Sentit i sensibilitat dirigida per Ang Lee i amb una Emma Thompson i una Kate Winslet que t’enamoren a cada pla, a cada línia de diàleg. I després, per rematar la tarda, a gaudir de nou –si no l’he vist deu vegades no l’he vista cap!– de l’Orgull i prejudici en la seva versió sense zombis, amb una Kiera Knightley espectacular.
L’Edu intenta treure’m el tema de la política catalana i les eleccions imminents i que malament que està el panorama a l’hora de tenir clar per qui votar i a l’hora de poder pair una altra campanya electoral. El desànim pels nostres polítics, l’arribada de Puigdemont a la manera d’un cavaller medieval per donar suport a la Laura Borràs –quan jo penso que li fa més mal que bé–, les declaracions masclistes d’un, els insults de l’altre, la politització de la llengua, la mala gestió de tot plegat… I només puc respondre recomanant-li que llegeixi Chimamanda Ngozi Adichie i tots els seus llibres, assajos i novel·les, que aporten amb senzillesa, humor i d’una manera implacable una visió sobre el feminisme que crec que s’hauria d’ensenyar a les escoles i rellegir, abans de dormir, cada dia.
La ficció com a refugi d’una realitat decebedora, dura, adusta, desil·lusionant.
Visc al món real, el veig, el llegeixo, hi convisc i potser per això preferiria fer un cafè llarg amb la Chimamanda, anar a buscar mister Darcy o a beure ginebra davant les costes de Corfú.
I qui és que no amb els temps que corren?