“Jo ho veig sobretot com l’exemple de l’amor sostingut”

Crec que va ser en alguna revista dominical que vaig descobrir l’obra més famosa del fotògraf Nicholas Nixon (Detroit, 1947). És una sèrie de fotos amb les mateixes protagonistes any rere any, quatre germanes. Tot va començar com una tradició d’allò més vulgar: els pares de les noies els solien fer una foto cada any, que després utilitzaven per a la felicitació de Nadal. El marit de la filla gran va tenir la idea de seguir la tradició quan elles ja tenien entre 15 i 25 anys, i el 1974 els va fer una foto. No en va quedar gaire content i l’any següent va fer-ne una altra. I aquí va començar una de les sèries mítiques de la fotografia contemporània i que està encara inconclusa: Les germanes Brown. Topar-me mig per sorpresa al KBr amb l’exposició de les 45 fotografies originals que formen la sèrie, que retrata del 1975 al 2020, ha estat emocionant. És que és una meravella. És un testimoni preciós del pas del temps, és clar, perquè permet observar la transformació dels cossos i l’envelliment de les pells, fins i tot el canvi de les modes. Tampoc no s’ha de menystenir com a prova de vida: 45 anys després, tots segueixen en aquest món, que ja és molt! Però jo ho veig sobretot com l’exemple d’un amor sostingut, tant el de Nicholas Nixon com sobretot el de les germanes, que cada any semblen més unides i s’abracen més. Les fotografies tenen unes normes. La Laurie, la Mimi, la Bebe i la Heather es posen sempre en el mateix ordre, mirant frontalment a càmera. No hi ha ni attrezzo ni coreografia: tenen un posat que sembla espontani, sota una llum natural. Només importa el gest. M’agrada perquè no riuen. Algun any alguna d’elles somriu, però hi ha tres anys seguits que la Heather no mira a càmera i no pots evitar pensar què li devia passar. L’espectador aboca en aquestes imatges la seva experiència, perquè sembla ben bé un àlbum de fotos familiar. Jo, que tinc tres germans, m’hi sento a dins. Em sembla que Nicholas Nixon retrata perfectament el vincle invisible entre els germans: la sensació que sempre tindràs algú en qui confiar, que comparteixes una mena d’essència inexplicable amb ells, que algú et coneix del tot i amb qui, senzillament, pots ser. Tenir això em sembla un regal impagable i mantenir-ho durant anys, una proesa. Per això és desoladora la foto del 2020. Són quatre retrats individuals, com si fos una videoconferència: per primer any la família no s’ha pogut tocar. L’entusiasme per la descoberta d’aquesta sèrie ens va portar als germans Serra a voler copiar-ho. Vam intentar reproduir una foto familiar de feia més de vint anys, amb resultats lamentables. Potser vam obviar que, a més de família, s’ha de ser un geni de la fotografia.