Potser les nostres golfes, plenes a vessar de passat inútil, són allò que anomenem 'paradís'

Doncs això, que som el que llegim. He fet endreça. I caixes. I les he omplert a vessar. De mil coses. D’aquelles que ara, en aquest precís instant, no serveixen. Que em semblen inútils. Que ja són d’ahir. Coses que haurien d’anar camí de la brossa però que, en canvi, encaixo. I els dono una vida nova. Trista i anònima, sí. En unes golfes fosques, sí. Entre aranyes i pols, sí. Però, al cap i a la fi, una nova vida. Em pregunto per què sempre passa el mateix: que quan fem baldeio salvem tantes coses de la crema. I no tinc resposta. Perquè és un impuls intens i profund. Personal. Molt personal. Però que podem compartir tots. Perquè tots tenim unes golfes a vessar de passat inútil que ens hem negat a aniquilar. Sé que a les golfes de casa els pares hi ha la col·lecció de llaunes de cervesa; el vaixell pirata i el castell medieval dels clicks de Playmobil; i els àlbums de cromos de futbol dels anys 80. De quan encara jugava. De quan encara somiava a ser futbolista. De quan Maradona va venir al Barça i Schuster va rematar un gol de Marcos en una final de Copa amb una botifarra històrica al Madrid. De quan els estius eren més llargs i, a casa, una aventura: la de viatjar per Europa amb tenda i fogonet. I de quan vaig decidir que de cada un dels llocs que descobríem me n’enduria alguna cosa que em permetés tornar-hi més tard, des de casa. I vaig triar les llaunes de cervesa. Un dia hi pujaré, a les golfes de casa els pares. I obriré caixes i caixes. Abans, però, tinc prou feina amb les meves golfes i les meves caixes. Apilo les noves. Obro les velles. Una és plena de llibres. Viatjo al passat. Vells Sant Jordi. Velles passions literàries: 1.280 ànimes. Jim Thompson. Un cau d’escurçons. Andrea Camilleri. A sang freda. Truman Capote. Els Balcans, la desfeta d’un somni. Fútbol y pasiones políticas. El Mundo árabe e Israel. Cosa Nostra. Una biografia del Ché. I una meravella de l’italià Nuccio Ordine: La utilitat de l’inútil. Fullejo els llibres. I llegeixo la primera frase de cadascun d’ells, com faig sempre. I em reconec. Sóc això: aquells àlbums de cromos i aquests llibres. I m’adono que les golfes són això: el nostre món dins de caixes. Un món que en un moment de la vida i per uns instants va semblar inútil però que amb el temps es transforma d’inútil a imprescindible, gràcies a aquell savi impuls que ens el va salvar de la crema. Potser les nostres golfes, plenes a vessar de passat inútil, són allò que anomenem paradís. On entre la foscor, les aranyes i la pols, viu encaixat l’amor, la infantesa, la família i els amics.

Potser les nostres golfes, plenes a vessar de passat inútil, són allò que anomenem 'paradís'

Les golfes