Gràcies al poder dels diners, la banca ho domina tot i tothom, domina fins i tot la justícia

Enyoro sovint la pel·lícula Casablanca. No només per Humphrey Bogart, actor que durant tots els anys de la meva adolescència i primera joventut –i encara ara– va ser per a mi el referent de la sensualitat masculina. Què passa? Tothom té els seus, de referents. I el meu era en blanc i negre i fumava. Potser era per com parlava, perquè era un romàntic d’aquells que ho dissimulava, per la seva estela d’aire perdut o per la seva veu, greu i profunda que deia: “It’s for you, kid” o “Play it again, Sam” com ningú. Enyoro –deia– aquella faula sobre la llibertat, l’amor i l’amistat en temps de guerra i no només per la increïble protagonista sinó perquè, en una escena deliciosa que passa al casino propietat d’en Rick, hi entra una parella jove a la recerca d’uns salconduits que els permetin sortir de Casablanca i emprendre el camí de la llibertat. El capità Renaud, faldiller, vividor, espavilat i ben bo al final, li promet els documents a la noia de la parella a canvi que ella sigui carinyosa amb ell... Ja m’enteneu. La noia no està segura que aquesta sigui la millor opció –òbviament– i li demana assessorament a en Rick. La noia té dues opcions: o aplegar els diners per pagar el salconduits o anar-se’n al llit amb en Renaud. En Rick –i aquí és on queda demostrat que és un sentimental– no vol que la noia hagi de passar per aquest tràngol per aconseguir la llibertat i se n’empesca una perquè ella pugui aconseguir els diners. Quina? Doncs fer trampes a la seva pròpia ruleta. Fa un senyal al crupier i dona instruccions a la parella perquè apostin seguidament a un número... Es fa la màgia i la parella guanya. La ruleta sempre gira a favor del que vol en Rick. Sincerament, ja ho sabem: la ruleta està programada perquè guanyi la banca sempre. Us sona això? Ai, Rick, anys més tard i continuem amb la mateixa programació: la banca sempre guanya. La ruleta roda, les jeux son faites i la banca guanya. Guanya a jutges, a sentències, a consumidors, a clients, a persones, a projectes i, fins i tot, a en Rick, a la noia que volia el salconduits i al capità Renaud perquè la banca és una màquina imparable de fer negoci. La banca no ha tingut ni tindrà mai sentiments. Ni decència. Gràcies al poder dels diners, ho domina tot i tothom, domina fins i tot la justícia. Ai, la justícia. També a Casablanca es deixa ben clar que no pas sempre la justícia és el mateix que les lleis. Serà per això que aquesta pel·lícula m’agrada tant i no pel Humphrey Bogart?

Gràcies al poder dels diners, la banca ho domina tot i tothom, domina fins i tot la justícia

‘Les jeux sont faits’