La fauna de les xarxes està farcida de 'trolls', 'fakes', 'haters' i 'believers'. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria

No tot el que passa a les xarxes socials és necessàriament dolent o estúpid. Els noms de Facebook, Twitter o Instagram són els d’unes eines, com ho són ribot, tornavís o aixada. Depèn de l’ús que se’n vulgui fer. Dolent o malvat, depèn de com. Tot i que la tendència egoista de l’ésser humà (companyes i companys) sempre ens situa en el vessant de la desconfiança. Som bons per naturalesa? Sempre he cregut que no, però que en qualsevol cas som capaços de fer el bé i de crear meravelles. Prova d’això són el moviment pro drets civils dels Estats Units o qualsevol peça de Bach. Jo soc periodista. Ho confesso. I per una banda, per a qualsevol addicte a la informació com jo mateix les xarxes socials són dispensadors de droga constant, autèntics camells supersònics. Faciliten dades i dades. Però com si fossis un vident has de saber llegir la bola de vidre i les flames del foc. Existeix això que en diem soroll mediàtic. Cal mirar de qui et refies. Tornem a la (des)confiança com la mare de la interrelació humana. I això sovint ens fa por. Perquè som ignorats. A veure, quina emissora de ràdio escolto? I el diari? I qui segueixo a Twitter? És com moblar-te el pis. Som hereus directes de les nostres eleccions. No ens agrada saber ni admetre que som responsables, ni tan sols en això, en consumir informació o, com es diu ara, continguts informatius. La fauna fantàstica de les xarxes està farcida de trolls, fakes, haters i believers. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria. Imbècils n’hi ha a tot arreu. A la feina, al Facebook, a la cua de pares que recullen els nens de l’escola, a la caixa del supermercat, arreu. La universalització de l’imbècil és un fet, com ho és que les nostres decisions són nostres i cal que les entomem. No vivim amb el botó de rebobinar. Només pots fer que, com els taurons, tirar endavant. Culpar o responsabilitzar les xarxes socials avui és com criminalitzar la televisió o la ràdio fa anys, o la impremta fa segles. El progrés és quedar-nos sense excuses davant de la nostra incapacitat. Assumir-la ens fa avançar en el temps dels homes, en la nostra història dins de la Història. Admetre els propis límits és l’autèntica joia de viure. I si no t’agrada el tros de pastís que t’ha tocat? Doncs poca cosa queda a fer, no pots tornar-lo, tampoc pots repetir, pren ben fort la forquilla i menja a poc a poc. És gràcies a les xarxes socials que em trobo meravelles enterrades fa massa poc per ser relíquies. És el cas d’un perfil (@rodoredamerce) que recupera i reivindica la fràgil grandesa de Mercè Rodoreda amb alguns aforismes, versos i frases que són realment un catequisme, una guia vital. I així he recuperat això: “He vingut pel camí dels desigs i me’n tornaré pel camí dels records”. Frase apareguda a En una nit obscura, un conte potser massa poc conegut. En tot cas, la inspiració rau en la Rodoreda i jo l’he pogut rebre pel Twitter. No està tan malament. Imatge Mike Corbett (bitsfrombytes.com)

La fauna de les xarxes està farcida de 'trolls', 'fakes', 'haters' i 'believers'. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria

Les maleïdes xarxes socials