Sempre s’ha parlat que les màquines no sabran sentir i que això les farà sempre diferents de nosaltres

El programari dels nous telèfons mòbils Huawei –no em paguen per la menció, us ho juro– han acabat una simfonia. No pas una qualsevol sinó la més famosa de les simfonies inacabades. La que porta aquest nom precisament: la Sinfonia inacabada de Franz Schubert. El músic vienès la va deixar així, inacabada, només amb dos moviments, en el moment de la seva mort. Ara, el software d’un mòbil Huawei n’ha analitzat el timbre, el to i altres trets i l’ha enllestit. Ja no és la Simfonia inacabada, sinó la simfonia acabada per un mòbil. Sembla que el toc final l’ha donat un humà, el músic i productor Lucas Cantor, que ha dit que ha omplert algun buit de la peça composta per la intel·ligència artificial (IA) perquè tot plegat sonés més a Shubert, a humà. Potser no us impressionarà gaire això si coneixeu els últims avanços que estan fent les IA. N’hi ha una sobretot, que anomenen Alfa, que aprèn a aprendre. Quan hagi après a governar amb seny i pensant en el bé comú, ja ens podrem retirar com a espècie. I no ho dic de broma. Crec que ha arribat el moment que deixem a les màquines controlar tot això, el món, vull dir, la vida, nosaltres. I ho dic molt seriosament. Sempre s’ha parlat que les màquines no sabran sentir i que això les farà sempre diferents de nosaltres, menors, poc capacitades per entendre, protegir i dirigir el món que és ple de vida i d’emocions. Però sabeu què? Que nosaltres, aquesta espècie tan empàtica i preparada, ho estem fent com el cul. Així que potser que deixem pas a les màquines. Imagineu-vos-en una: posem que és digui Alfa 2, a qui haguem explicat detalladament la Carta dels Drets Humans, que tingui com a codi bàsic la igualtat, el respecte, el tothom som iguals, el repartiment de la riquesa, el valor real de la vida humana, qualsevol. Va, imagineu que la posem a manar el món. Jo crec que ens canviaria la vida. I no a pitjor precisament. Perquè aquestes màquines segueixen el programari i aprenen –sembla– a portar-lo al màxim nivell d’excel·lència. La màquina ho tindria clar: la vida, no el negoci. La democràcia, no el petroli. Els infants, no les fronteres. La cura, no les farmacèutiques. El repartiment de la riquesa, no l’explotació. El planeta, la vida en si, no els seus habitants mediocres. I sabeu què passaria? Que la desconnectaríem perquè això, amics, no interessa a ningú en realitat. Que acabin simfonies, mentrestant, i que ens sembli que com a espècie som fantàstics perquè encara les podem apagar.

Sempre s’ha parlat que les màquines no sabran sentir i que això les farà sempre diferents de nosaltres

Les màquines