A força de veure televisió porqueria hem normalitzat la mala educació

Dilluns 10 de febrer de 2020 Nit He baixat a Barcelona, a fer-me dues proves abans de tancar l’etapa de la caiguda de l’escala d’ara farà un any. Les proves han anat molt bé, tot i que amb molt retard. M’he fet un tip de mirar l’hora al mòbil. Havia quedat amb la Mònica Socías perquè em fes una entrevista pel programa El calaix de l’emissora d’Ona La Torre. He gravat l’entrevista en el replà de l’escala de neurologia. M’he submergit de tal forma en la conversa que he acabat oblidant fins i tot on em trobava. Tot un privilegi parlar per la ràdio de la meva novel·la Pots comptar amb mi. Dimecres 12 de febrer de 2020 Matí Avui surt l’edició de butxaca de Sal Roja. Ja la podreu trobar a les llibreries també en tapa tova. Nit Abans d’anar-hi m’he pres dues valerianes. Mentre em dirigeixo a peu cap al local de La Fàbrica de Sant Pere de Vilamajor tinc la certesa que me n’hauria d’haver pres moltes més. La tensió ha esdevingut una boira baixa que ho entela tot. Es menja l’aire. Hi ha molta cua abans d’entrar i una gran expectació. L’Ajuntament ha convocat una reunió informativa arran del rebombori creat en saber-se la notícia de l’obertura d’un centre de joves sense acompanyament familiar en una masia del municipi. La darrera setmana ha estat explosiva, s’ha creat un grup de whats i s’han recollit signatures en contra. Tot fa pensar que la reunió serà molt tensa. Mentre m’espero parlo amb dos periodistes d’EL 9 NOU. Ells també estan astorats contemplant l’ambient. Obren les portes i en poca estona el local queda ple com mai l’havia vist. Hi ha dos representants dels Mossos, un d’ells, el cap de l’Àrea Bàsica Policial de Granollers; representants d’Eduvic, l’empresa responsable de la gestió del Centre; la secretària d’Infància, Adolescència i Joventut; el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania; l’alcaldessa i alguns regidors... A un costat una càmera filma. Els qui ens han d’informar intenten parlar, però hi ha un grup de veïns que crida, no volen deixar-los explicar. Em poso molt nerviosa. A força de veure televisió porqueria hem normalitzat la mala educació. No tenen cap mena de pudor per faltar al respecte a qui sigui. Si es pot fer al Parlament, per què no s’ha de poder fer en una reunió municipal? Comprenc la por, la por és fruit de l’instint de protecció; puc entendre que hi hagi diversitat d’opinions; però no suporto la manca de respecte i la intolerància. Mal senyal quan algú ha de començar la seva intervenció dient: “Jo no soc racista, però...” He sentit coses que em costarà d’oblidar. He respirat molta ràbia. He vist gent plorar. La reunió –si és que d’aquest batibull se’n pot dir així–, malgrat tot, avança, i els responsables de la Generalitat, l’Ajuntament i els Mossos han pogut informar, tot i que han estat interromputs insistentment i no ho han pogut fer en les condicions desitjades. Ha sigut inacabable, quasi tres hores. Hi ha gent que ha marxat abans. En acabar, m’abraço a una amiga, la sensació general és d’una tristor immensa. Només tinc ganes de plorar, camino cap a casa. M’esperen per sopar. Estan desitjosos que els expliqui com ha anat. No tinc gana, però menjo una mica, m’han estat esperant. Quan acabo, pujo a l’ordinador a escriure. Necessito posar paraules a tanta tristesa. Em poso a fer un article. Sento que hi tinc una obligació moral i necessito cristal·litzar les llàgrimes en paraules. Ara mateix, no podria dormir. Se’m fa la matinada, el nus es va afluixant. Abans d’anar al llit envio l’article. Dijous 13 de febrer de 2020 Matí Plou, estic cansada, tinc son i és un dia trist. Em preparo per entomar les crítiques de gent que haurà llegit l’article. Però em comencen a ploure missatges d’agraïment per totes bandes: Whatsapp, xarxes socials, en directe... Se m’eixampla el pit, sento que respiro millor, ja no em falta l’aire. De sobte la gent que no crida comença a fer sentir arreu la seva veu. I creix l’esperança. Divendres 14 de febrer de 2020 Tarda Quina sort tenir-te! Quina sort la cervesa d’aquesta tarda i parlar, parlar, parlar... Dissabte 15 de febrer de 2020 Tarda No se m’acut una millor manera d’apaivagar la meva ànima ferida que amb la música, la dansa i l’art. Aquest migdia han presentat l’exposició “#DonaActivART”, a càrrec de 30 dones artistes a la Biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor. Sublim la coreografia compartida d’una dansa hindú i una altra flamenca. Sincronia, interculturalitat, creixement...

A força de veure televisió porqueria hem normalitzat la mala educació

Les meves llàgrimes cristal·litzen en paraules damunt del paper