Les noves aules, un reflex de la societat
Els comportaments difícils, disruptius –i fins i tot violents–, a les aules estan augmentant a tot el món. No podem separar l’augment de comportaments difícils a les aules de l’augment de problemes de salut mental en nens i adolescents.
Això no obstant, mentre que alguns d’aquests comportaments són deguts a problemes de salut mental, altres d’aquests comportaments són les úniques respostes que pot trobar un nen o noi jove que rebi un maltractament físic o emocional. Altres comportaments disruptius responen, senzillament, a una manca de transmissió de valors i modelatge per part dels pares i de la societat com a tal.
No entraré ara a parlar sobre el perquè de la pèrdua dels valors, i amb ells o junt amb ells, de la pèrdua de la capacitat d’esperança, i amb ella o junt amb ella, de la pèrdua de la capacitat de resiliència i del valor de l’esforç. Però malgrat que no entrem a parlar del perquè, sí que podem afirmar que ens trobem davant d’un problema complex que afecta tota la societat i que, en aquest article, vull concretar en el comportament a les aules.
Parlem dels problemes de salut mental. En general, aquesta mena de qüestions no sempre es manifesten igual en els adults que en els nens. En els infants, la depressió major, el trastorn bipolar, els trastorns d’ansietat i fins i tot el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) poden evidenciar-se en forma d’irritabilitat, comportaments d’oposició, dificultat per fer transicions o dificultat per relacionar-se tant amb els seus companys com amb els adults. L’entorn pateix. I tant!
Però hem de saber que ells són els primers a passar-ho malament. I hem de saber que aquests nens continuaran patint –i de manera indirecta i totalment involuntària continuaran fent patir l’entorn– mentre no disposin de mecanismes d’afrontament i d’estratègies de gestió emocional.
És clar que el sistema educatiu ha d’estar al cas d’un possible diagnòstic de salut mental o d’una situació de maltractament físic o emocional de l’alumne. Perquè cal oferir-li mecanismes d’afrontament i d’estratègies de gestió emocional específiques. I perquè la manera com respondre a un mal comportament voluntari o a un mal comportament involuntari han de ser molt diferents.
També és evident que el sistema educatiu ha de proporcionar recursos i solucions per garantir el desenvolupament emocional i cognitiu d’aquests nens, al mateix temps que ha d’assegurar mantenir el nivell acadèmic esperat per a tot el grup d’alumnes que formen l’aula. Perquè la inclusió no es tracta només d’incloure, sinó també de garantir que es pot mantenir el nivell previ a la inclusió. És possible? Si ho és –i crec que sí–, el que és clar és que cal definir una bona estratègia d’inclusió i que cal destinar-hi recursos econòmics i humans.
EL PAPER DE LES ESCOLES
El paper de les escoles és ajudar els alumnes a desenvolupar el seu potencial a través d’ensenyar-los habilitats socioemocionals i de donar-los els coneixements necessaris per poder desenvolupar-se en el món, i per viure i conviure en plenitud.
I tots hauríem de tenir clar que en el cas de l’assoliment de les expectatives acadèmiques, el lideratge és de l’escola (disseny del currículum, transmissió dels sabers…), mentre que en el cas de l’assoliment de les habilitats socioemocionals, el lideratge hauria de donar-se des de les famílies, fomentant des de casa valors com el respecte.
Penso que hem de demanar a l’Administració guies clares i ajut efectiu que permetin assolir les expectatives educatives en ambients disruptius, sigui quin sigui l’origen dels comportaments disruptius. L’Administració, i tota la comunitat educativa, i tota la societat, haurien d’estar interessats a col·laborar perquè els professors puguin fer la seva feina amb èxit en unes aules que, com la societat sencera, cada vegada plantegen reptes més variats i complexos.