És just que estrenem el 2021 amb un vaticini sobre els que ens cauran a sobre els pròxims mesos.

No hi ha acabament sense recomençament. Si vam acabar el 2020 amb una reflexió sobre els neologismes que l’havien protagonitzat, a partir del concurs popular que munta l’Observatori de Neologia, és just que estrenem el 2021 amb un vaticini sobre els que ens cauran a sobre els pròxims mesos. Exercici molt més arriscat, no cal dir-ho, i necessàriament vaporós.

Però no tant, tampoc. Perquè d’entrada sabem que el tema gros continuarà sent el mateix: el coronavirus. En això no hi cap el menor dubte. Per tant, l’aportació de material lèxic que omplirà titulars i butlletins continuarà venint de la mateixa banda. De vacunes, contagis, mascaretes i companyia no en faltaran, però és probable que emergeixi alguna altra star que ara tot just entreveiem. Soca, per exemple. Si més no ens donarà matèria per fer quatre acudits.

Monopolitzada i tot com està la informació pel supertema, les grans qüestions planetàries tampoc no desapareixeran. Feminisme, ecologisme i identitat seran ben presents a les pantalles. Per part del primer, la lenta revolució que està gairebé monopolitzant el segle XXI, el terme gènere serà un dels grans hits de l’any; i, en paral·lel, violències, en plural, un mot que sintetitza en fons i en forma els vents d’ideologització que bufen. Per la banda de la identitat, com que no deixa de ser una –ara com ara la més vigent– de les moltes lluites pel poder, ja ens hi podem jugar el que vulgueu que la que acabo de posar en negreta tampoc la faran caure pas del podi.

Baixant de l’àmbit global a l’estatal, és previsible que en la informació política tornin a regnar la judicialització i els seus parents directes (amb una clara disputa entre els conceptes d’amnistia i d’indult), mentre que en el nacional, en canvi, sí que haurà una certa sorpresa: per més que sembli impossible, el terme llengua serà un dels protagonistes indiscutibles de l’any. Vull dir que en parlarem encara més. La progressiva presa de consciència dels catalans que la llengua corre realment perill, tant a través de les denúncies sobre el mal funcionament de la immersió com per la reaparició del grup de pressió Koiné, en faran un tema ineludible.

A manera de resum i de conclusió, afegiré que hi ha un darrer mot que ja s’ha fet company nostre de vida i que, segons com, els engloba tots perquè és present en tot moment. Em refereixo a crisi. Que, no és mai balder recordar-ho, en llengua grega, d’on el vam prendre, significava ‘judici, decisió’, no pas aquests sentits catastròfics que li hem dat natres.