En la societat de la Covid-19 les persones van difuminant la seva presència

La virulència de l’epidèmia i la por del contagi i de la mort, les noves pautes d’aïllament social, el desenvolupament de les tecnologies i del treball a distància, el paper destacat de l’autoritat i de les cobertures socials de l’Estat, i el gran increment de l’atur, de la desigualtat i de la marginació social han deixat les persones al darrer terme de les preocupacions actuals. Amb la paradoxa que el factor que ha permès afrontar d’entrada l’aparició de la epidèmia han estat les persones: el sobreesforç i l’abnegació del personal sanitari, el confinament social de la gent i l’estudi i nous coneixements dels científics sobre els tractaments de la malaltia. No han estat ni la previsió ni el bon govern de les autoritats ni l’ús aplicat de les tecnologies, almenys al nostre país.

Amb tot, els efectes de l’epidèmia han estat durs: àmplia expansió de la infecció amb milers de morts; la paralització de múltiples activitats econòmiques, amb el resultat d’un greu increment de l’atur i de la demanda social d’aliments i habitatge, i han provocat l’afebliment del sector productiu amb incertesa sobre la seva recuperació; el bloqueig de la vida social i cultural i l’encongiment mental i social de les persones; l’empobriment i endeutament general de la societat i del país en tots els aspectes, que entre tots haurem d’assumir en els propers anys.

La gestió de l’epidèmia arrossega, també, altres conseqüències de no menor importància. En primer lloc, una acceleració de les noves tecnologies, de la societat digital i de l’extensió del treball a distància, amb efectes contradictoris segons el grau de coneixement i la forma d’ús d’aquestes tecnologies, que origina noves desigualtats i mancances. El resultat és que les administracions i les grans empreses de serveis han deteriorat seriosament l’atenció als ciutadans i consumidors. Nombroses persones poden quedar desassistides al llarg d’aquest procés.

La segona conseqüència té a veure amb l’increment de la concentració empresarial i financera amb dominis reduïts sobre les noves tecnologies i de difícil control democràtic i territorial, amb el consegüent afebliment dels estats i les entitats superestatals, i l’allunyament institucional de l’interès sobre les persones i les comunitats humanes.

I la tercera conseqüència és l’estratificació més gran de la desigualtat social, amb l’acceptació d’un sector marginal de la població subvencionat per l’Estat, passiu, subordinat i complementari per a les grans polítiques de consum i la producció a baix cost. I això amb el perill de retorn cap el vell sistema de castes socials amb el progressiu afebliment dels drets personals i socials adquirits al llarg del segle passat.

En la societat de la Covid-19 les persones van difuminant la seva presència, com a conseqüència de l’aïllament de la seva activitat i la reducció de les seves relacions familiars i socials. Sens dubte hi ha experiències positives d’introspecció personal i d’assumpció de la nova conflictivitat que comporta l’hegemonia d’un cert model social digitalitzat, però no incideixen gaire en el procés de disgregació d’una cultura social majoritàriament presencial, associativa i participativa.

Els perills de la disgregació social són grans i afluixen la capacitat de crítica, resposta i mobilització davant del predomini de les tecnologies i d’un cert autoritarisme democràtic justificat per la necessitat de comportaments col·lectius disciplinats com a resposta al tractament del virus i la imposició d’un model social digital, sense garanties ni pràctiques assentades de bon govern i control social.

Probablement la societat de la Covid-19 és una gran experimentació i visualització dels canvis tecnològics, econòmics i socials del futur immediat, dels èxits i fracassos de les polítiques i institucions vigents, i dels models de dominació i poder social. L’acceleració de la decadència americana està posant en evidència la dimensió de la crisi i la nova configuració de les forces dominants del proper període. En aquest context els papers de la persona i de la comunitat poden ser l’índex de referència per poder valorar aquesta evolució i quina ha de ser la nostra actuació.