Avui, més que mai, jo continuo repetint: “Llibertat presos polítics.”

Les prediccions de futur no són el meu fort. És evident. Jo era de les que mirava esperançada –i fins i tot enamorada– la idea de l’1 d’octubre i predeia –aleshores m’atrevia amb les prediccions– que aquell referèndum era la primera passa perquè els governs catalans i espanyol no tinguessin més remei que asseure’s a parlar i negociar un referèndum pactat. Ja ho sé: no em guanyaré mai la vida com a pitonissa. I sí, també ho sé: sóc una ingènua. Tot l’1 d’octubre i els dies posteriors, amb l’única aturada de país convocada i secundada en condicions del 3 d’octubre, i aquella sensació pastosa que ho enfarfegava tot, em van fer adonar que no en tenia ni idea del que passaria i que, certament, ja em podia anar desenamorant de l’idea d’asseure’s i parlar. Ara, avui que llegiu això, que és el segon 21-D important des d’aquell 1 d’octubre, no soc capaç de dir res del que passarà o del que ja està passant. Desitjo, profundament, que no hi hagi violència. No pas per una noció romàntica –ja m’he desenamorat del tot– sinó per un concepte pràctic, útil, possibilista. No m’agrada aquest consell de ministres aquí a Barcelona. Em rasca per dins, com un mal de coll. No l’acabo d’entendre com a gest de bona voluntat, la veritat, si és que aquesta era la intenció. I no l’accepto –de cap manera– com a ocasió per a una provocació, per a un aixecament popular. No és el consell de ministres el que ens hauria de fer aturar el país –vull dir parar-lo bé, en condicions, tots plegats– sinó tot allò que ens hem anat empassant, una darrere l’altra, a base de cassolades i concentracions silencioses els dilluns al vespre. Als ministres, doncs, ni cas. Fem cas a les preses, als que són en vaga de fam –que no sé si ens n’adonem, del que això vol dir realment, però s’hi estan jugant la vida–, als exiliats, als acusats, als perseguits, a la llibertat d’expressió, a la manca de justícia, a les persones. O sigui, a les persones que importen. I no ho són els que estan fent el paperot a dins del Palau de Mar ara mateix, sinó els que estan tancats, perseguits, exiliats i en vaga de fam perquè jo, quan encara feia prediccions, em pogués enamorar de la idea d’asseure’s i pactar. Avui, més que mai, jo continuo repetint: “Llibertat presos polítics.” I bon Nadal a tothom, també. Encara que sigui al final d’article i amb calçador, us ho desitjo de cor. Torneu tots bé a casa avui. I lliures. I estimeu-vos. Estimem-nos.

Avui, més que mai, jo continuo repetint: “Llibertat presos polítics.”

Les persones que importen