Acceptem que els punts de vista poden ser veritats

Tots dos érem en aquella sala. Al mateix temps, al mateix moment. Vam sentir les mateixes paraules, vam veure els mateixos gestos i fins i tot vam compartir la mateixa ampolla de vi, però quan passin uns dies, unes hores, uns segons –en directe fins i tot– estarem vivint coses diferents. El relat que nosaltres fem d’aquella estona a la sala serà diferent. Per a mi, el vi era un bon Priorat; per a tu, dels pitjors que has tastat mai. Per a mi, hi havia massa llum i, per a tu, era força fosc. Per a mi, l’inici de les hostilitats va ser aquella frase. Per a tu, la resposta que va venir després, perquè –t’ho juro– la frase no tenia cap intenció de ferir. Triaràs quatre moments per explicar el que va passar; i jo també, quatre, però no seran pas els mateixos. Tu donaràs una importància cabdal a certes coses que em semblaran menors; i allò a què jo donaré importància a tu et semblarà xavalla. I cap dels dos no estarem mentint. O no a priori. O no expressament. Entén-me: si obvies moments cabdals, tot i saber que són cabdals, aleshores sí que menteixes. Una mica. Per omissió. Si jo exagero la llum, tot i saber que era fosc, doncs menteixo jo i faig trampa, però suposem que no. Suposem que el que tu expliques és el que recordes certament i jo relato la llum tal com la vaig percebre. Tots dos, amb la nostra veritat a les mans, amb la nostra mirada, estarem sent sincers, explicant els matisos del vi, de la cambra, de la conversa i, curiosament, cadascú explicarem una història diferent, com si no haguéssim compartit temps, espai, vi i cambra. Ens podrem preguntar aleshores si la veritat existeix com a tal. Si hi ha cap certesa de les coses. Vas dir: “Hola!”, és cert, però era irònic, sincer, ansiós, mentider? Vaig somriure, però era de debò que somreia? I la llum? I el vi? No podria ser verídic que el que per a mi era massa llum per a tu sigui foscor i que el vi, boníssim, sigui realment el pitjor que has begut? D’acord. Acceptem que els punts de vista poden ser veritats. Fem-ho. Però siguem sincers també: això només passa si parlem del que vam sentir o experimentar o creure o percebre. No hi podrem dir res si tenim un termòmetre que marca la temperatura de la sala. Per a mi serà freda i per a tu, ardent, però la temperatura és la que és. La idea apassionant que les coses són com les vivim és això: apassionant, però també incerta. Hi ha coses que són objectives, que són dades, fets, moments: si era tal hora del dia, la llum que entrava era la normal. Si el vi és entre els 10 millors de l’any, segons no sé quina revista que hi entén, està entre els 10 millors de l’any i no cal emprenyar la gata. Entre les coses objectives i els relats hi ha mil milions de passes que un camina allunyant-se de la veritat i aquí sí, ho sap Eren les 17h, les parets eren blanques, el vi era bo i el que vas dir-me em va trencar per dins. Les coses objectives són el que més s’assembla a la veritat. La perspectiva les modelarà, les esculpirà, les pintarà, però no en podrà canviar l’essència, la veritat. I aquesta veritat pot ser que no li importi a ningú, és cert. Pot ser que sigui molt més interessant el relat tendenciós i parcial que fem del que va passar que el que va passar, però això no canviarà que els punts de vista són això: perspectives. I que la veritat, en realitat –expliquem el que expliquem–, tots dos sabem quina és. Perquè tots dos érem en aquella sala i tots dos ho recordem.

Acceptem que els punts de vista poden ser veritats

Les perspectives