Arribaran futures pandèmies i cal actuar des d’ara

Ara fa cinc anys, el 14 de març de 2020, el govern de l’Estat va decretar l’estat d’alarma per frenar la pandèmia de la covid. Va ser l’instant zero de la crisi sanitària més greu del segle XXI. Amb unes 1.400 víctimes mortals al Vallès Oriental (unes 29.000 a Catalunya i unes 122.000 arreu d’Espanya), el virus va impactar tothom i va posar a prova l’estat del benestar. Si a hores d’ara es pot gaudir del triomf d’aquella lluita és gràcies als esforços incommensurables dels sanitaris, la responsabilitat ciutadana i els avenços científics.

Metges, infermers i auxiliars van treballar sense descans, exposant-se a un virus desconegut i sense els recursos adequats els primers mesos. Hospitals saturats, llits d’UCI insuficients i equips de protecció escassos van convertir el seu dia a dia en un malson. Tot i l’angoixa i la incertesa, la majoria de la població va interioritzar les restriccions i va contribuir a frenar la propagació del virus. El confinament, l’ús de mascaretes i la reducció de la interacció social van ser sacrificis col·lectius que van permetre guanyar temps fins a l’arribada de les vacunes. En temps rècord, els científics van desenvolupar vacunes eficaces que van permetre recuperar progressivament la normalitat. El procés de vacunació va ser una fita històrica que va evidenciar la importància de la inversió en ciència i sanitat pública. Sense aquesta resposta, les conseqüències haurien estat encara més devastadores.

Com en tants altres àmbits de la vida, l’oblit és el pitjor enemic. Arribaran futures pandèmies i cal actuar des d’ara. I això vol dir aplicar tres lliçons: els governs han d’invertir en sanitat i recerca, els professionals han de rebre el reconeixement i els recursos que mereixen i la societat ha d’entendre que la salut pública és responsabilitat de tothom. La informació veraç, la responsabilitat social i la confiança en la ciència són elements essencials per afrontar una crisi sanitària. No es pot permetre, doncs, que la pandèmia quedi enterrada en un calaix de la memòria. La pròxima crisi arribarà tard o d’hora, i només si s’aprèn del que va passar s’estarà preparat per afrontar-la.