Veurem si les eleccions europees permeten creure que hi ha esperança. No vull pensar en la clau destructiva d’Europa, però no puc evitar-ho

Després de la caiguda del mur de Berlín, una part d’Europa va intentar pensar-se com a comunitat de drets civils, socials, econòmics i ambientals i es va buscar un model especialment pensat per protegir i estabilitzar la classe mitjana, el graner de vots de la socialdemocràcia i dels cristianodemòcrates europeus. El relaxament social davant un capitalisme mal educat i llençat en una cursa infernal, però, ho pot engegar a fer punyetes tot. El món ha canviat radicalment en els darrers 10 anys. Encara que, probablement, els fets culminants d’aquest cisma internacional s’han succeït recentment: el Brexit i l’arribada de Trump a la presidència dels EUA. Ambdós són esdeveniments que marcaran el futur global. El primer fet representa la desaparició de la classe mitjana a la Gran Bretanya; el segon –i sobre la mateixa base social– ho aprofita i obre el camí al negacionisme polític del canvi climàtic, a un nou racisme, masclisme i supremacisme i posa les bases ideològiques d’una Internacional classista i neofeixista. No endebades, les primeres accions unilaterals de la presidència de Trump han estat la denúncia i la sortida dels acords de París –o sigui, el xoc directe contra les realitats científiques que posen contra les cordes l’actual hegemonia energètica mundial– i l’altra ocurrència ha estat la d’aixecar un mur a la frontera mexicana. Per tant, no crec que aquests fets –el Brexit, el trumpisme, Bolsonaro– i l’emblanquiment i suport a l’extrema dreta europea siguin fruit de l’atzar o d’un mal moment. Més aviat crec que formen part d’una estratègia predeterminada que va posant maons i aixecant nous murs, potser tan difícils de superar com el propi mur de Berlín, aquell símbol del teló d’acer. Sovint m’arriben informacions que el moviment dels gilets jeunes a França desperta simpaties a Catalunya, segurament per la plasticitat revolucionària que emana de veure cremar cada dissabte els Champs Élysées. Però no és un nou Maig del 68, no és una revolta generacional que busqui trencar el mur d’una societat jeràrquica i patriarcal. De cap manera. Salvant la primera manifestació del 17 de novembre passat –segurament legítima i que va obligar a reconduir determinades estratègies a l’actual govern francès–, avui les mobilitzacions tenen objectius ben determinants, l’extrema dreta té intel·lectuals que pensen, creen discurs, tenen estratègies, comuniquen missatges, administren les xarxes socials per expandir-se, parlen de “llibertat”, de “sobirania”, de “protecció del treball”, de “drets” i, ara últimament, d’un “referèndum d’iniciativa ciutadana (RIC)”. A la fi, persegueixen clarament que la fórmula que provoqui un Frexit. Saben que invocant la democràcia directe es legitimen i saben que aquest camí és plausible: saben que poden guanyar. ELECCIONS EUROPEES AL MAIG Aquest 2019 vindrà clarament determinat pel mes de maig. Mai les eleccions europees havien tingut una importància tan alta, segurament perquè mai unes eleccions al Parlament europeu havien representat una amenaça real de provocar un cisma europeu. Molts intel·lectuals de la nova extrema dreta europea –amb el suport de la Internacional dels petrodòlars i dels negacionistes del canvi climàtic– s’ensumen una gran oportunitat per rebentar qui encara vol construir una Europa i un món a partir de la Declaració Universal dels Drets de l’Home. Alguns persegueixen un Frexit, un Dexit o un Nexit, persegueixen la fi de la Unió Europea, una unió que necessita per consolidar-se canvis dràstics i importants. Per tant, necessita temps. Temps és vida. Veurem si aquest mes de maig guanyem temps per reformar el que ja comença a semblar impossible i irreformable, veurem si la França reformista de Macron se’n surt, veurem si l’Alemanya postMerkel aguanta i veurem si la Rússia de Putin es conté. En definitiva, veurem si les eleccions europees permeten creure que hi ha esperança. No vull pensar en la clau destructiva d’Europa, però no puc evitar-ho. França disposa de 320 caps nuclears... La democràcia europea pot desaparèixer si el control d’aquests poder nuclear cau en mans de l’extrema dreta i, per tant, deixa de ser un poder defensiu i passa a ser ofensiu. En tenim un precedent: quan el poder militar a Europa passa a ser ofensiu, la democràcia mor, les venes d’Europa es tallen i el món es dessagna. No passaran!

Veurem si les eleccions europees permeten creure que hi ha esperança. No vull pensar en la clau destructiva d’Europa, però no puc evitar-ho

Les venes d’Europa