Quan m’aboco a escriure, m’hi dedico en cos i ànima, és una sensació contradictòria

Divendres, 10 d’agost de 2018 Matí Ahir a la nit vaig veure El laberinto del fauno. Trobo molt interessant la manera com el guionista i director Guillermo del Toro contraposa la realitat més brutal de la postguerra espanyola a la imaginació, combinant dos gèneres, l’històric i el fantàstic, en teoria impossibles d’enllaçar. Aquest és el gran repte i l’encert al mateix temps. A l’any 1944 l’Ofelia i la seva mare, en avançat estat de gestació, es desplacen fins a una residència de muntanya on es troba el seu padrastre, el cruel capità Vidal. Està destinat allí per eliminar un grup de maquis que es refugien a les muntanyes. L’Ofelia és una apassionada dels contes de fades i descobreix un laberint secret on viu el fauno. Ella en realitat és una princesa i per poder tornar al seu regne màgic ha de superar tres proves. Aquests dos mons, el real i el de ficció, comencen de forma paral·lela i es van trenant al llarg de la història, fins a confluir en el final. Aquesta faula ens explica la pèrdua de la innocència i com la crueltat de la realitat s’imposa a la ficció. Però, per sobre de tot, aquesta pel·lícula parla de com la voluntat individual queda supeditada a un ordre imposat, sense que hi hagi espai per a la llibertat. Hi ha un moment en què el metge, interpretat per l’Álex Angulo, explica al cruel capità Vidal, en Sergi López, per què no l’ha obeït: “Obedecer por obedecer… Eso es algo que hace gente como usted… capitán.” Esborrona adonar-se com alguns patrons feixistes que creiem llunyans se’ns mostren tan actuals, fet que encara fa més necessària una mica de ficció per poder-los pair. Del Toro explica que el rodatge d’aquesta pel·lícula va ser tan intens que els primers dies a penes dormia unes tres hores i que fins tot plorava. Va durar 80 dies i en aquest temps es va aprimar 30 quilos. Entenc que una producció artística acabi generant un patiment important per la implicació emocional i pel ritme tan estressant que requereix. Salvant les distàncies, aquests darrers mesos m’he dedicat amb una intensitat exagerada a dos projectes literaris diferents i he acabat esgotada com mai, tant, que per primera vegada, aquest agost únicament tenia ganes de descansar i reconstruir-me. Quan m’aboco a escriure, m’hi dedico en cos i ànima, és una sensació contradictòria, una mena d’addicció, com més m’hi endinso més em xucla. A mesura que avança la meva producció, quedo immersa en una xarxa perillosa, cada dia estic més exhausta i no obstant això, no sé viure-ho d’altra manera que no sigui amb un interès quasi absolut. Només té una explicació: em fa feliç i no puc prescindir-ne. Diumenge, 12 d’agost de 2018 Matí L’estiu és temps de dinars i sopars amb la família i els amics. Avui serem 15 dinant a casa de la meva mare. Cuinar per als altres és una de les coses que la continua fent més feliç. Fa dies que prepara els plats que degustarem. La passió per la cuina està lligada a la meva família materna des de la meva besàvia fins al meu fill gran, passant per totes les generacions del mig. Cuinar és un acte d’amor i d’entrega que requereix una gran generositat i que fa tan feliç aquell que cuina com a tots els que mengen. Vespre He acabat de llegir la magnifica traducció que la Maria Antònia Oliver ha fet d’Els anys de Virginia Woolf i he quedat fascinada. Les frases farcides d’incisos fan necessària una lectura lenta per copsar tots els detalls, en alguns moments fins i tot obliga a rellegir. El llibre retrata el pas del temps al llarg de 50 anys des del 1880, servint-se de la família Pargiter, de les descripcions del temps atmosfèric i de les estacions, així com de l’evolució de la ciutat de Londres. Tota la setmana que vaig amb la novel·la i el llapis per tot arreu. Quan un llibre m’enamora no puc evitar subratllar-lo amb llapis i escriure notes als laterals. Ofereix unes descripcions acurades que ens faciliten als lectors poder imaginar clarament el quadre que ens explica i, a més, ens presenta tot un seguit de reflexions filosòfiques que mereixen una aturada per poder-les pair. Com podria ser aquesta: “No podem fer lleis i religions apropiades perquè no ens coneixem a nosaltres mateixos.” M’atreviria a dir que el primer gran objectiu vital que hauríem de tenir tots seria conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Si no fem aquest primer pas, la resta no té cap sentit.

Quan m’aboco a escriure, m’hi dedico en cos i ànima, és una sensació contradictòria

L’escriptura és una mena d’addicció que em xucla