De res servirà el perdó que ha demanat el papa Francesc si no es reconsidera i es transforma l’Església d’una manera molt més humana

El papa Francesc ha admès i ha demanat perdó pels abusos a menors. També ha reconegut els abusos de sacerdots i bisbes a monges. Francesc, el papa que va trencar normes i es va reivindicar per la senzillesa. I li hem d’aplaudir l’esforç d’aproximació per establir diàlegs: fa poques setmanes es va trobar amb el gran imam sunnita Ahmed al Tayeb amb l’objectiu de respectar i reconèixer les diferents religions i van firmar un document per la fraternitat humana, la pau mundial i la convivència en comú. El pensament ha evolucionat amb els segles i els humans, des dels principis dels temps, han mostrat una necessitat de creure en éssers de naturalesa per sobre d’elles i ells. En un principi amb diferents divinitats que, segons la cultura i les necessitats de supervivència, pregaven perquè fossin concedides les mancances que aquells col·lectius tenien: la por de les sequeres, la fam, les forces destructores de la naturalesa, com les plagues, els diluvis, etc. En un principi, el cristianisme era impregnat dels valors que Jesucrist va predicar, però mes tard va caure en la qüestionable interpretació dels evangelis, segons com es transcrivien i segons qui ho feia. L’essència més lloable de Crist es va anar tergiversant i van prendre protgonisme el càstig, l’infern, el pecat com a norma per alleujar-ho, la confessió i el perdó. Els lliurepensadors del segle XVII consideren les religions arrelades a les supersticions. En l’actualitat no rebutgen el cristianisme, l’estudien i el tenen present. Es miren amb perspectiva històrica les aportacions del diferents corrents filosòfics i hem d’admetre que la part més rica de la nostra cultura la devem a la llibertat de pensament i de religió. La naturalesa dels éssers humans en la seva vessant més pagana –i des d’un punt de vista pragmàtic– té, com es natural, l’impuls de la necessitat sexual com a eina per deixar anar les tensions que provoquen les hormones, distribuïdes de diferent manera entre dones i homes. La sexualitat forma part de la nostra condició, relacionada amb l’equilibri físic i psíquic de les persones. Tota societat que negui la seva pròpia naturalesa tindrà conseqüències i generarà accions desequilibrades i/o penals. L’Església observa la sexualitat des d’un punt de vista gens evolucionat; relaciona sistemàticament el desig amb el pecat i amb un estat impur del cos. La masturbació o les relacions homosexuals i LGBTI, l’Església les obvia. Seria tan senzill com admetre que la sexualitat no està lligada de cap manera al pecat i, coherents amb ells mateixos, admetre que les relacions homosexuals i heterosexuals formen part de la nostre naturalesa i equilibri. Ara mateix, només comprenen el sexe entre un home i una dona per a la procreació i dins del sagrament matrimonial. Altres corrents religioses amb bases no tan diferents que la dels catòlics accepten, per exemple, el matrimoni dels seus sacerdots o que les dones puguin ser actives en l’administració de la religió. Quin sentit té el celibat o els vots de castedat? Per què els catòlics exclouen les dones per transmetre la paraula de Jesucrist com fan els sacerdots? Jesús va predicar la pràctica de la veritat i la honestedat. Com és que una comunitat que ha presumit durant segles d’educar en els valors de l’amor al pròxim, no és capaç de fer un exercici –aquesta vegada sí– de culpa i de reconèixer la realitat dels fets que s’han anat reproduint sistemàticament durant tants anys. De res servirà el perdó que ha demanat el papa Francesc ni l’admissió dels errors, si no es reconsidera i es transforma l’Església d’una manera molt més humana. Calen grans qüestionaments, però em temo que l’Església catòlica continuarà sense ser valenta i no els permetrà. Tampoc no podem caure en el parany que els abusos a l’infància només els fan sacerdots. Seria molt greu pensar que l’Església catòlica és la única responsable. Malauradamanet, la perversió i les ments malaltisses existeixen. Els abusos a l’infància han quedat sempre amagats, ja que molts d’ells es produeixen en el àmbit familiar on sembla aparentment que l’infant conviu en una aparent protecció. I possiblement d’això no se’n parla perquè no hi ha tanta informació i resulta d’una perversió inadmissible. Però és que la societat ha d’admetre que es tracta d’una realitat. Els sistemes de detecció són encara més difícils perquè l’infant, en principi, confia i estima a l’abusador o abusadora i, en realitat, no sap el que li estan fent. És a la maduresa de l’individu quan es comprèn el grau del dany que s’ha fet a la seva persona o que ningú, llavors quan era petit, no el van poder protegir. Segurament l’abús a l’àmbit de la família sigui encara més greu que altres perquè la detecció a temps es gairebé impossible. Jesucrist mai no va dir explícitament que la sexualitat fos dolenta, això va ser una tergiversació per interessos profunds, i així es va anar transcrivint als evangelis. L’Antic i el nou Testament es van escriure perquè fossin compresos per la gent d’aquella època. El coneixement dels fets apòcrifs dels apòstols ens seria molt més útil. Jesucrist voldria persones sanes que transmetessin la seva filosofia sense viure amb l’amenaça de caure en pecat. De fet, ens cal treballar per formar societats més sanes i on els innocents, els infants, estiguin protegits realment. Per transmetre amor, cal estar en pau amb la pròpia naturalesa humana i individual. [caption id="attachment_131450" align="alignnone" width="409"] Jesucrist mai no va dir explícitament que la sexualitat fos dolenta / Judith Vizcarra[/caption]

De res servirà el perdó que ha demanat el papa Francesc si no es reconsidera i es transforma l’Església d’una manera molt més humana

L’Església, la societat i els abusadors