Amb aquesta frase tan senzilla i a la vegada tan profunda començava avui la cerimònia de comiat de la filla d’un amic

Dimarts, 6 de febrer de 2018 Tarda No, no som superdones, tenim només dues mans i un cervell. Deixem de repetir ximpleries com que “les dones podem fer dues coses alhora”, deixem d’autoimposar-nos l’obligació d’arribar a tot arreu, deixem enrere els remordiments. Escoltar als fills; demanar hora al metge; posar rentadores; anar a comprar; ser una bona cuinera; fer de taxista; congelar la compra; organitzar i netejar la casa; estendre la roba; intentar mantenir el caliu de la parella; tenir temps per als amics; ser bones professionals; col·laborar amb l’entorn; fer poble en la mesura del possible... i, a més, que ens quedi temps per cuidar-nos, perquè ens agrada agradar-nos i agradar als altres. Estressa només de llegir-ho! Ser dona continua essent complicat, molt complicat, perquè dia rere dia ens hem anat carregant la motxilla amb més obligacions i no en descarreguen cap. Sortosament cada vegada hi ha més homes feministes que lluiten com moltes de nosaltres pels drets de les dones. Que entenen que les tasques familiars han de ser compartides, que ens valoren, que treballen per la igualtat d’oportunitats en el món laboral, reivindicant els mateixos sous per portar a terme les mateixes feines. Que entenen que la conciliació familiar és un tema que ens afecta a tots. Malgrat que encara quedi molt camí per recórrer, cal que eduquem les generacions futures per construir un món molt més just i igualitari. Però comencem per nosaltres mateixes, estimem-nos una mica més i llencem l’etiqueta de superdones. De segur que així la motxilla començarà a ser més lleugera i podrem seguir el camí amb més força. Dijous, 8 de febrer de 2018 Migdia Aquesta tarda baixaré a Barcelona amb tren. Tinc una reunió. M’agrada agafar el tren, m’ha agradat sempre. Em relaxa. Els viatges amb tren són molt suggeridors. Només cal veure com han estat d’inspiradors tant en la literatura com en el cinema. Una novel·la mítica on el tren pren un gran protagonisme i amb la qual vaig gaudir especialment és Anna Karenina de Lleó Tolstoi, on els viatges entre Sant Petersburg i Moscou marquen el camí de l’amor i la mort. M’atrauen els trens, el seu simbolisme amb la vida. El seu moviment a estones tranquil, altres a batzegades, escoltar els sons que produeix... Us avanço un petit secret, un dels meus darrers relats es diu El tren de mitjanit i espero que surti publicat ben aviat en el proper recull del Grup d’Escriptors del Montseny Montseny Eròtic. Dissabte, 10 de febrer de 2018 Tarda “L’essencial és invisible als ulls.” Amb aquesta frase tan senzilla i a la vegada tan profunda començava avui la cerimònia de comiat de la filla d’un amic. La mort sempre és dolorosa, però quan es tracta d’una persona jove és, a més, antinatural, absurda i doblement feridora. Per això no hi ha cap nom per anomenar aquells que perden un fill. No hem volgut posar nom a un fet que no s’hauria d’esdevenir mai, ens revelem contra la mort per dir que no era l’hora, si és que mai hi ha una hora per dir adéu a aquells que estimem. El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry és un dels llibres que necessito tenir sempre a prop per rellegir-lo i no oblidar cap de les seves reflexions. És una de les obres traduïda a més idiomes, un llibre breu que no es pot llegir ràpid, cal paladejar cadascuna de les seves paraules i meditar-hi per no convertir-nos en persones grans a qui només preocupen les coses materials. Tot i que és una obra que ha estat llegida per molts adults, sovint és catalogada com a literatura infantil, fet que ens ha de fer pensar sobre la necessitat de catalogar els llibres i la infravaloració d’alguns gèneres. Hi ha realment una literatura infantil i una d’adults, o qualsevol llibre ben escrit és adient per a qualsevol edat? Em venen al cap molts exemples, com les novel·les de Jules Verne o una de les darreres que vaig llegir als meus alumnes a l’escola, Jim Botó i Lluc el maquinista, de Michael Ende. Em costaria mesurar qui es va divertir més amb les aventures dels dos amics a bord de la locomotora Emma, si els nens o jo. Trenquem barreres i no infravalorem els llibres que poden ser llegits també per nens. No són llibres petits. Ben al contrari: el públic infantil és molt exigent.