Per què L’estaca ha arribat a comunicar amb tanta gent i tan diversa?

Ara ve Nadal i a la música que normalment sona a la botiga, al supermercat, al banc… s’hi afegeix la dels altaveus als carrers. L’efectivitat de la música com a crida emocional és tan alta que se n’abusa. A l’espai públic s’agraeixen aquells llocs on hi ha música en directe, poc o gens amplificada, i que fomenta una escolta participativa i lliure. Una música més respectuosa i humana. Fins a quin punt l’home és músic? és la pregunta que es fa l’antropòleg i músic anglès John Blacking (1928-1990) en el títol d’un llibre de referència (Eumo Editorial, 1994), en el qual defensa que la música no es pot dissociar del context social del seu temps ni del seu contingut humà. Blacking hi exposa un treball de camp que va fer durant dos anys (1956-58) amb la tribu dels Venda del nord del Transvaal, a Sud-àfrica, submergint-se en la seva vida social i participant en les seves activitats musicals. Hi analitza el contrast cultural d’algú amb una formació europea clàssica que es troba enmig de la pràctica musical generalitzada d’un poble sencer: “Els Venda em van ensenyar que la música no pot ser mai una cosa aïllada, i que tota la música és música popular, en el sentit que la música no es pot transmetre ni pot tenir cap significació si no hi ha comunicació entre la gent.” Dies enrere vaig seguir l’entrevista a Lech Walesa a TV3 –a la imatge d’aquest article–, que s’anunciava amb el fons musical de L’estaca de Lluís Llach en polonès. La cançó de la lluita antifranquista va ser adaptada contra el domini soviètic pel sindicat Solidarnosc als anys 80. La versió polonesa substitueix l’estaca per un mur i va ser cantada el 2020 a la ciutat polonesa de Wroclaw contra el règim de Lukaixenko a Bielorússia, en una versió molt ben interpretada i emotiva, penjada a la xarxa amb el títol de Wroclaw dla Bialorusi. Després de més de 50 anys i esdevenir una cançó mítica, em pregunto: per què L’estaca ha arribat a comunicar amb tanta gent i tan diversa?. Dolença per la injustícia i desig compartit de llibertat. I una música expressada a través d’una melodia senzilla de tarannà popular, greu i esperançada, que li dona profunditat i porta la cançó més enllà del mer caràcter reivindicatiu. La tonalitat de la menor, l’acord principal, crea l’atmosfera i el caràcter propi a cada secció de l’estructura –estrofa i tornada– embolcallant el sentiment de la lletra en una dansa que bressola i convida a afegir-s’hi sense quasi adonar-te’n. El tret de qualitat és a la tornada, en el gir harmònic de l’acord de re menor del “segur que TOM-ba, tomba”, per caure en la menor en el tercer “tomba”, que li dona un aire eslau que connecta amb la música d’aquests països. Una successió d’acords que podem trobar, per exemple, en llocs tan diversos –i antics– com en la famosa cançó russa Otxi txòrnie (Ulls negres), de 1884, amb lletra del poeta ucraïnès Ievhen Hrebinka (“Ulls negres, ulls ardents / Ulls apassionats i formosos / Com t’estimo! I com et temo! / Conèixer-te m’ha perdut”), i música atribuïda al rus Florian Hermann, que té un vals per a piano gairebé clavat. O trobem també en la primera part de l’Estudi n. 14 per a piano en fa menor (Op.25 núm.2), del polonès Frédéric Chopin (1810-1849), establert a París en deixar Polònia –com milers de compatriotes– després de fracassar la revolta de novembre de 1830 a Varsòvia contra el domini rus. Tot i que la seva figura il·lustri el romanticisme francès, la música que compon és netament polonesa i eslava. La línia entre la música clàssica i la popular és fina i no pas vermella. En pocs dies hem pogut escoltar un Magnificat en la inauguració de l’estel de la torre de Maria de la Sagrada Família amb caràcter de pel·lícula èpica, i cantar L’estaca per part de milers de persones emocionades al Palau Sant Jordi. La frontera de les categories musicals està en el tractament, en la manera d’organitzar els sons. A la fi, una convenció més. El que realment compta de la música és el fons, l’impuls expressiu, el sentiment que notes que prové d’algú que hi ha deixat part de si mateix i te’l transmet. I que val la pena. Sons que ens atrapen perquè tenen un profund contingut humà.