A Juan Carlos Diezma

Era un dia d’estiu, feia molta calor. La xardor de l’aire impregnava les persones, la llum tenia una qualitat de mel. Semblava que tothom anava amb el cervell xamat. L’estanc era en una cantonada d’aquella plaça triangular, tres o quatre persones es recolzaven a la seva paret per aprofitar l’ombra de l’edifici. Una lleugera brisa va fer que els envaís l’olor de les acàcies.
El propietari d’aquell negoci era un home corpulent amb una cara rodona com un pa, en la qual sobresortia un gran bigoti. Aquella botiga estava anunciada com un estanc, però a més de tabac tenia altres productes. La gent del poble l’anomenava El Corte Inglés perquè s’hi podia trobar molta cosa i si no ho tenia ho encarregava i en pocs dies t’ho lliurava. Amb un servei afable i eficaç havia esdevingut un comerç indispensable en aquell petit poble. El propietari es deia Pep, tothom l’anomenava en Pep, l’Estanquer. Era un home reservat, discret que mai no entrava en baralles, no se li coneixia enemic en el poble.
Un vespre d’aquell acalorat juliol, tres veïns del carrer que donava a la plaça van treure les cadires a la porta i van començar a compartir xafarderies:
–Escolta, què en saps de la filla d’en Pep, l’Estanquer? Que ja ha acabat la carrera? Ha estat vivint a Barcelona en el mateix pis que l’Enric, el noi de Cal Miquelet –va dir en Joan.
A Cal Miquelet hi vivien en Miquel, Toca’m els nassos, la Lurdes, la seva parella actual –estava divorciat des de feia cinc anys–, el seu fill Enric i la seva filla Neus. Les males llengües deien que era l’home més ric de la comarca i que havia fet els diners feia més de 20 anys de forma no gaire clara, quan encara no vivia al poble. En Miquel era un home discret, se’l veia poc i tenia fama d’esquerp i tibat.
–Jo no en sé res. És una noia molt discreta, té fama d’intel·ligent. El seu pare em va dir que havia fet dos cursos de la carrera en un any, un al juny i l’altre al setembre. I això que estudiava arquitectura, una carrera difícil. Comenten que és molt llançada i que res no li fa por. Quan es proposa alguna cosa no sol aturar-se fins a aconseguir-la –deia l’Esther, la muller d’en Joan.
–Sí, a més, amb lo guapa que és, la morenassa té fama de ser llesta i saber gaudir de la vida –va dir en Pere, el veí.
–I tant, als seus 16 o 17 anys, al ball de festa major tots els joves del poble li anaven al darrere. Se’ls torejava com volia i, no creguis, sense un menyspreu ni un mal gest –diu en Joan
–Tot això està molt bé però el que esteu insinuant, em semblen veritables xafarderies pornogràfiques –etzibà l’Esther.
–Ai Esther, sembla que baixis d’Arbeca… Si la Núria vivia en el mateix pis que l’Enric devia ser per alguna cosa, no? –feu el seu marit.
–Sí clar, que compartien despeses i que vivien plegats amb altres, i que si era allà fora era perquè es coneixien i els anava bé compartir pis. Sempre tan mal pensats vosaltres!
Just acabar la conversa i a punt d’entrar a casa van passar per davant tres joves vegetarians que solen ser molt avorrits. També parlaven del mateix tema.
El forner, que és un gran xafarder –alguns l’anomenen la Portera – va anar a comprar tabac. I es va posar a xerrar amb en Pep:
–Què, com li va a la teva filla per Barcelona?
–Bé, ja ha acabat la carrera d’arquitectura, i ara a veure com s’organitza per a trobar feina.
–Tan llesta que és, segur que ho tindrà enfilat ben aviat.
–Veurem com va.
–Tu sempre tan optimista!
–Ella s’ha fet moltes il·lusions, però alhora és també realista i sap que és difícil. Què hi farem, és la carrera que va escollir. Abans de començar jo ja li deia que ho veia complicat però ella va decidir tirar endavant i ha estat molt conseqüent, ha estudiat molt i ha tret bones notes.
–I no ha volgut anar a fer un màster un cop acabada la carrera? Ara ho fan molts.
–No me n’ha comentat res.
El forner, en no trobar la manera de treure-li res, va decidir marxar.
En aquest petit poble qualsevol comentari sobre un del seus veïns esdevé una notícia que corre com la pólvora. El poble anava ple d’aquestes xafarderies. Tanmateix ningú no s’esperava les novetats que portava el 22 de setembre: una invitació feia saber que la Núria, de l’estanc d’en Pep, i l’Enric, de Can Miquelet, es casaven el 15 de novembre.
Aquell mateix dia, en Joan, l’Esther i en Pere, cap allà les 7 de la tarda, van treure la cadira al portal. Tots tres havien rebut la invitació.
–Què, Esther, ara ja entens els comentaris i el que jo, que soc el teu marit… –la dona el tallà i va dir amb to irònic.
–Ah sí, no me n’havia adonat que ets el meu marit.
–La Núria, que segons alguns no havia aixecat mai una palla de terra, ha caçat un bon marit!
–Eh, Pere, no està bé que parlis així d’aquesta noia! Tenen tot el dret d’estimar-se i casar-se sense que la gent hagi de jutjar res. El temps posa tothom a lloc. Son pare ha comentat que mentre feia la carrera marxava a l’estiu. I ho feia no per vagar pel món, que està molt bé fer-ho i més a la seva edat, ja que voltant s’aprèn molt!, sinó per guanyar-se les garrofes. Es pagava la matrícula i es mantenia durant el curs a Barcelona, sense haver de demanar diners a ningú. Ai, que parleu per no callar.
–Dona, no et posis així, només era un comentari
–Sí, Pere, però curiosament no has dit res d’ell, que sembla demostrat que no val pas gaire. Les seves notes a la carrera són molt més fluixes que les de la Núria.
–Però aquesta boda tan ràpida… No sé, no sé, a veure si hauran fet pasqua abans de rams. Ho entens ara, Esther?
–Per què sempre has de ser tan malpensat?
–Coneixes la dita: Piensa mal y acertarás?
–Ai, homes, homes…
El forner en rebre la invitació no va poder estar-se d’anar a comprar tabac.
–Pep, mira que portava dies burxant-te i no m’havies dit res. Quin braguetassu la teva nena.
–Mira –l’ha tallat!–, no t’he dit res perquè no tenia res a dir-te.
–Però…
–No hi ha però possible, tu m’has obligat a tractar-te així. Fa molts anys que ens coneixem i mai no t’havia parlat així perquè tu mai no havies ficat el nas on ningú no et demanava. I no pateixis, demà et continuaré servint amb el tracte de sempre, però ja n’estic tip d’alguns comentaris.
–Home, Pep, has d’entendre que fa molta enveja veure com la Núria s’ha amistançat amb el més ric de la comarca.
–Calla, no et permeto que parlis així de la meva filla, quina falta de respecte. Va, marxa, que sinó avui encara acabaríem malament, i no ho vull. Si més no, fes-ho pels anys de coneixença que tenim
–Va, home. No t’ho prenguis així.
–Va, ves, ves.
El forner va marxar una mica sorprès pel to, mai no se l’hi havia dirigit així.
Durant les setmanes següents es veia amb freqüència la Núria i l’Enric anar d’aquí cap allà, ara sols, ara junts; però sempre amb un somriure a la cara i sense un no per a ningú. Es veia que l’Enric n’havia après al costat de la Núria, ja que abans era més esquerp, com son pare. Tothom parlava de la gran boda del poble, es casaven el fill de l’home més ric de la comarca amb la filla de l’home que havia esdevingut gairebé imprescindible per als veïns.
A començament de tardor, feia un temps dolç i taujà. El forner, que tenia un ull a la plaça les 24 hores del dia, va veure com en Miquel, Toca’m els nassos, entrava a casa d’en Pep, l’Estanquer, amb cara avinagrada. S’entendrien els consogres entre ells? Semblaven ben diferents, però ambdós eren discrets. Tot això i més es preguntava el flequer.
El 15 de novembre va sortir de la fleca vestit ben elegant, una hora abans de començar la cerimònia. No volia perdre’s cap detall.
La sala de l’ajuntament era petita i com que no hi cabien tots els convidats s’havia muntat una carpa. Hi havia 200 cadires, 4 taules i 8 burres per penjar-hi els abrics, i una pantalla per seguir l’acte en directe. A dalt, a la sala, només hi havia els familiars i els amics més íntims. Un piano només deixava espai per a la taula del jutge de pau, dues cadires per als nuvis i, una mica més enrere, dues més per als testimonis. A cada costat de la sala, una peanya, una amb un gerro amb orquídies i a l’altre, amb roses blanques. A més, havien guarnit les parets amb unes teles pintades per a l’ocasió per un artista famós, amic del pare del nuvi. La sala feia molt de goig. Hi assistia el més florit de la comarca i més de mig poble. Entre els convidats es veia gent de tota mena, però tothom havia volgut anar elegant.
Els nuvis havien marxat el dia abans del poble. Ella, a casa d’una amiga –a un poble veí– perquè l’ajudés a vestir. Ell, a la casa d’un amic on havien fet el comiat de solter.
Van tenir sort amb el temps, feia una dia radiant, molt assolellat, i l’ambient era d’allò més jovial i alegre.
A l’hora en punt a la carpa es va il·luminar la pantalla i es va veure que a la sala de dalt començava a tocar el pianista. Tot eren cares de somriures. Just un minut més tard, es desplegà una pantalla amb una fotografia d’ells dos i un missatge de veu:
–Apreciats familiars i amics. Us demanem disculpes per no ser aquí amb vosaltres, som en un vaixell camí de Sud-amèrica. Quan acabem aquest viatge, anirem a viure entre mig any i un any a Roma, al pis d’un amic. Farem un curs de postgrau i, després, ja veurem què fem. Aquí comença el nostre projecte de vida en comú. Aquesta ha estat una decisió llargament parlada entre nosaltres dos, evidentment no ho sabia ningú. Si us plau, que ningú no culpi ningú de res. Disculpeu-nos i, sobretot, sigueu feliços.
Tothom va fer cara de sorpresa i es van sentir comentaris de tota mena. Però, per sobre de tot, el que més es va sentir va ser el que va dir en Miquel Toca’m els nassos, a en Pep, l’Estanquer:
–T’enfonsaré el negoci! La teva filla farà que l’Enric sigui un desgraciat!
Tot seguit s’adreçà als seus convidats per invitar-los a l’àpat, i va marxar sense acomiadar-se de ningú.
El negoci d’en Pep, l’Estanquer, va continuar funcionant perquè la gent del poble hi anava a comprar. En canvi, en Miquel, que mai no va digerir ni acceptar la decisió del seu fill, dos anys més tard es va vendre la casa i va marxar del poble
Els tres vegetarians, que eren els primers gais que havien conegut en aquell poble, i els que més havien respectat la decisió de la parella, es van convertir en amics íntims de la Núria i l’Enric.