Sense parar, ens posarem el llacet, demanarem de genolls aquella llibertat somiada i de manera pacífica farem mans i mànigues per fer arribar un petit rosegó a la nostra gent, que es consumeixen a les presons espanyoles

Mireu. Ara que fa dies que hem paït tres eleccions, voldria deixar clares unes coses. Fa temps que volia llegir aquestes observacions a la plaça, però sembla que ara ens cal ser optimistes i se m’ha negat de llegir-les. Penso que tots som al mateix vaixell i potser la prudència em retenia, però no vull que la precaució em pugui fer traïdor dels meus pensaments. Només us volia dir que cada setmana pidolem engrunes. Només pidolem engrunes i ens és molt difícil de veure el que estem fent. Perquè som un poble pacífic, la nostra esquena és prou ampla per escriure-hi totes les històries que ens podem imaginar. La nostra capacitat d’oblit és prou important per deixar al marge totes les actituds ofensives que hem d’escoltar cada dia. I continuarem pidolant engrunes mentre la nostra gent es podreix a la presó des de fa més d’un any i nosaltres demanem la seva llibertat. Demanem, sí. I els diem adeu amb un mocador blanc al pont de l’autopista quan se’n van a Madrid perquè, no ens enganyem pas, som un poble sotmès. Ho som. I és que si no ho fóssim no estaríem pidolant engrunes cada setmana. Perquè la llibertat no es demana. És una exigència que hem de plantejar cada dia i a cada instant. La llibertat, i els carrers, sempre han de ser nostres. Sempre! Avui els nostres presos, tan estimats per tothom, continuen escombrant la seva presó. Ho van fer per Setmana Santa, amb els nostres bisbes muts. Ho feien quan encara eren aquí i es fregaven el cul amb paper de vàter pagat per la Generalitat. I competien per veure qui tenia la cel·la més neta i la taula més endreçada. I cada dia menjaven engrunes. I cada dia, nosaltres ploràvem –i plorem– la seva dissort per carrers i places del nostre dissortat país. I cada dia, cada setmana, nosaltres continuem demanant –sí, demanant– aquella llunyana llibertat que no arriba mai. Us sona aquella història d’un poble fart que assalta la Bastilla de París un 14 de juliol? I la d’uns segadors que, farts també, assalten Barcelona la matinada del Corpus de 1640? I la història interminable d’aquell poble que diu prou cada Onze de Setembre de cada any passejant la seva eufòria pels carrers? Doncs, avui, ara mateix, nosaltres hauríem de ser un poble fart. Fart d’aquest dia a dia ple de lamentacions, d’oblits i de despropòsits. De pidolar engrunes cada dia. D’una cruel autocensura i una maldiença constant envers nosaltres mateixos. Quina tristor escoltar cada dia que les coses les podríem fer millor! Quina tristesa escoltar cada dia que ens vam equivocar! I és que hauríem d’estar farts d’aquella gent superba. Del jutge Llarena, d’aquell espectacle indigne de Coripe... Què s’han cregut? Què s’ha cregut aquest tribunal que ha jutjat i empresona la nostra gent impunement? Potser anys de presó? Exili indefinit? Els han jutjat davant nostre i tots hem acceptat aquesta farsa. Com han jutjat a tants i tants patriotes: com van jutjar el president Companys, i el van assassinar; com van assassinar Salvador Puig Antich; com han arruïnat la vida i el patrimoni al president Mas, al Francesc, a la Irene i a la Joana; com han tractat d’arruïnar la carrera política del president Puigdemont, de la Marta i de tots els nostres consellers legítims. I ho estant fent a tanta gent del Primer d’Octubre. Quan tot s’acabi, potser insistiran que volen ser benèvols i que amb 20 anys ja en tindran prou. O potser 10. O menys. Quina vergonya! Quina immensa vergonya! Quin trist país! I encara fem escarafalls quan uns vailets surten al carrer i són atonyinats per la nostra policia? I quan aquesta policia esborra els dibuixos de l’escola. Uns llaços grocs que van fer els infants? Mentrestant, fidels i constants, nosaltres continuarem demanant –sí, demanant– la llibertat sota les voltes de la Casa de la Vila i més enllà de l’estepa castellana. Ho fem cada dia que ens criden a fer-ho. Ara, en lloc d’un llacet en portarem dos, o en els llevarem perquè no s’empipin. I ho pagarem tot a la caixa de resistència. I és que tot ho hem de fer bé. Molt diàleg i bona convivència, només faltaria… Ens hem de manifestar amb il·lusió, cantant i ballant, fent una arrossada o aixecant castells davant les presons. Això sí, ho hem de fer, sobretot, amb un somriure als llavis… Només pidolem engrunes. Som un poble d’engrunes i de ploramiques, de pau i de llagrimeta. Cada dia plorem la dissort d’un poble oprimit, sotmès i humiliat, i cada dia plorem la sort d’uns presos que diem que no haurien de ser a dins. Però hi són. I hem de demanar de genolls la seva llibertat. De genolls, només faltaria… Perquè nosaltres no assaltarem pas la Bastilla ni les muralles de Barcelona ni aixecarem la falç per fer arraulir els traïdors a la pàtria. No, no farem res d’això. Els nostres presos polítics “estan forts”, diuen. Ells “són valents”, diuen. Ells ens conviden a fer les “coses ben fetes”. I escriuen llibres i juguen a cartes. I ens conviden a fer costat al Pedro, que és més bo que els altres. I volen parlar. I fan petons als seus botxins… I, amb la vènia, saludarem el Marchena, cada dia… I encara volen que siguem optimistes? Quina ingenuïtat! Si us plau, no ens demaneu somriures. No ens en demaneu… L’España de qualsevol color se’n fot de nosaltres i del nostre somriure innat. Se’n fot de les nostres cançons. Aquesta Espanya no tremola mai. Sabeu una cosa? Quan els cristians eren portats al circ per morir al mig de l’arena, també ho feien cantant i contents. Perquè –ho recordeu– aquesta havia de ser la revolució dels somriures, la manera d’afrontar la nostra història sense cap precedent a la història de la humanitat. N’hauríem d’estar farts, de somriure cada dia. Sense parar, ens posarem el llacet, demanarem de genolls aquella llibertat somiada i de manera pacífica farem mans i mànigues per fer arribar un petit rosegó a la nostra gent, que es consumeixen a les presons espanyoles. I temps i temps, i anys i anys, nosaltres continuarem pidolant engrunes. Només unes petites i miserables engrunes de Llibertat.

Sense parar, ens posarem el llacet, demanarem de genolls aquella llibertat somiada i de manera pacífica farem mans i mànigues per fer arribar un petit rosegó a la nostra gent, que es consumeixen a les presons espanyoles

L’estranya història d’uns pidolaires