En el territori més íntim d'un cor es creuen les ganes d’arranjar un projecte comú que, més enllà de buscar o no l’excel·lència musical, pretén transmetre emocions als qui l’escolten

Passa poc sovint que una entitat de la comarca tingui l’oportunitat de participar en projectes d’alt nivell i amb repercussió internacional com ha estat el cas del cor Veus-Cor Infantil d’Amics de la Unió, que divendres passat va interpretar a la Philharmonie de París la Passió segons sant Marc reconstruïda i dirigida per Jordi Savall, juntament amb la Capella Reial de Catalunya i el Concert de les Nacions [a la foto d’aquest article]. Vaig tenir la sort d’assistir al concert –aquesta vegada des de baix de l’escenari– i de copsar amb ulls d’espectadora la capacitat que té la música de traslladar-nos a paisatges i contextos diversos. Les crítiques i les cròniques del concert ja han estat escrites, i no em pertoca a mi valorar la correcció de l’execució musical ni la pertinença de la tria interpretativa –ja que tampoc seria objectiva–; però, atès que en tinc l’oportunitat, m’agradaria compartir un parell d’idees que he après durant els anys que he estat membre del cor. Una coral, d’entrada, era per a mi un lloc d’aprenentatge musical que, a molt estirar, tenia la funció terapèutica d’esvair els problemes que havia tingut durant el dia. Tanmateix, fruit de la convivència i de la confiança amb el grup, em vaig adonar que, més enllà de les hores d’assaig, la vida del cor es va covant en el temps de cohabitació i que hi ha alguna cosa que transcendeix d’alguna manera la interpretació musical i se situa en un territori més humà. Deia el reconegut compositor britànic John Rutter que la música coral “desperta el nostre sentit de humanitat i de comunitat més profund”. No m’atreviria a dir sentit de la humanitat, però el que sí que tinc clar és que els vincles més profunds que he fet han estat a base de viatges en autocar, cançons lleugerament desafinades i camerinos extremadament desordenats. En aquest territori més íntim del cor es creuen les ganes d’arranjar un projecte comú que, més enllà de buscar o no l’excel·lència musical, pretén transmetre emocions als qui l’escolten. Sorprèn com partint de la suma de les individualitats, de cadascuna de les veus dels cantaires, es forma un tot més gran, una harmonia que supera amb escreix les possibilitats que tindria qualsevol d’aquestes veus en solitari. D’aquesta conjunció en radica un dels valors fonamentals del cant coral, com és la necessitat d’escoltar els altres abans d’escoltar-se a un mateix. De saber callar quan cal i esperar quan toca. I d’entendre que sol no s’arriba enlloc. De la mateixa manera, formar part d’un cor suposa la responsabilitat de saber-se imprescindible dins del grup, necessari en cadascuna de les entrades i en cada final de frase, però al mateix temps, implica la seguretat de no saber-se mai sol, de tenir un coixí on caure. Que un grup d’adolescents es reuneixi a les tardes per cantar lletres provinents de l’Evangeli demana d’entrada una certa predisposició per part seva; que acceptin emprendre aquest viatge en el temps i posar-se en contextos diversos, que accedeixin a passar la majoria de tardes de la setmana repetint i repetint en lloc de sortir amb els amics o d’anar a estudiar a la biblioteca. Que, a més, ho facin de gust, és culpa d’en Josep Vila, director del cor i molt probablement segon pare de tots els cantaires –encara que tan sols sigui pel nombre d’hores que passen plegats–. Ell és qui té la capacitat de fer empastar totes les veus com si en fossin una de sola, però, també, la paciència de suportar les 60 opinions diferents dels membres del cor i l’energia d’engrescar-los amb qualsevol repte. I precisament cantar la Passió segons Sant Marc de Bach amb Jordi Savall és un d’aquests reptes. Molta feina i esforç traduït en hores d’assaig han precedit aquesta gira de concerts; que en aquest cas el cor ha compartit també amb el cor d’homes de la Capella Reial i amb l’orquestra del Concert de les Nacions. Més enllà de l’aprenentatge musical que això suposa, les cantaires expliquen que han tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà la vida de músics professionals i d’intercanviar-hi neguits i experiències. La sorpresa ha estat veure que, en lloc de la gent seriosa que esperaven, s’han trobat en canvi amb un ambient acollidor i amb un grup humà que “abans que músics, són persones”. Han teixit complicitats i un cop tancada la gira, asseguren que se senten “profundament agraïdes i afortunades” per aquesta experiència que les ha fet créixer. LA MÚSICA, UNA EINA DE TRANSFORMACIÓ Darrerament, arran de la intervenció de Jordi Savall a Versalles en què va dedicar el concert als presos polítics i de la crítica de l’actuació del Cor Infantil als Premis Gaudí, ha tornat a emergir el debat sobre el lligam que manté l’art –en aquest cas, la música– amb la política. Algunes veus al·leguen que aquests són dos camps que mai haurien d’anar de la mà. En canvi, obvien que segurament no hi ha acte radicalment més polític que el de reunir-se amb les persones del nostre entorn per construir un projecte en comú. I més quan aquest passa per escoltar els altres abans que a un mateix. I això és justament el que fa una coral o una orquestra. Què és la música sinó un mitjà de comunicar idees? No és estrany, doncs, que la figura més simbòlica del cant coral català i també punt de partida dels Amics de la Unió, Anselm Clavé, fos empresonat per revolucionari. I en efecte, de revolucionari, ho era. Treure la gent de les tavernes i engrescar-la a cantar incentiva el seu esperit crític i això suposa efectivament un perill per a alguns. Com ens recordava Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.” La cultura és subversiva perquè sacseja mentalitats, i això no ens hauria de suposar un problema. El músic català possiblement més universal, Pau Casals, compromès fermament amb la pau, va viure a l’exili del franquisme fins a la seva mort. La música té en la seva definició un compromís amb les persones, que encarna perfectament Jordi Savall quan diu que cal tornar a situar la humanitat al centre de les nostres preocupacions. I és justament per això que cal reivindicar la música, no com un luxe, sinó com una necessitat.

En el territori més íntim d'un cor es creuen les ganes d’arranjar un projecte comú que, més enllà de buscar o no l’excel·lència musical, pretén transmetre emocions als qui l’escolten

L’estranya ‘Passió’ de cantar