Els darrers temps han posat en evidència la necessitat de més i millor Europa

El 18 d’abril de 1951, ara fa 70 anys, es va firmar el Tractat de París pel qual es creava la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), primer pas del que amb el temps esdevindria la Comunitat Europea (1965) i més tard la Unió Europea (1992). Sis països que s’havien enfrontat a la Segona Guerra Mundial creaven una institució per cooperar en el camp econòmic, en concret en dos productes cabdals en l’economia de l’època i que havien estat decisius en la guerra que els havia enfrontat a mort. Eren només sis estats, però ja amb la visió estratègica clara de construir a llarg termini la federació europea. S’inicia així el camí de la cooperació i de la sobirania compartida, amb cessió de competències i amb la recerca de solucions dialogades als conflictes.

Era el primer pas en ferm en el sentit que un any abans, el 9 de maig de 1950, havia indicat l’anomenada Declaració Schuman –per això aquest diumenge, 9 de maig, celebrem el Dia d’Europa–. En ella es proclamava la necessitat de crear un espai europeu de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, i es presentava el projecte de cooperació europea, creuant interessos d’uns i altres, per tal d’evitar una nova guerra. “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creïn en primer lloc una solidaritat de fet”, deia la declaració, i fixava ja la perspectiva federal per a la construcció europea que començava.

Amb el Tractat de París neix la cosobirania i les competències compartides –més enllà, per tant, de la simple cooperació entre països–. Es creen les institucions fonamentals: l’Alta Autoritat, embrió del que més tard serà la Comissió Europea; l’Assemblea Parlamentària, que esdevindrà amb els anys l’actual Parlament Europeu elegit per sufragi directe, i el primer Tribunal de Justícia Europeu, que consagra el principi de primacia del dret comunitari i l’efectivitat de les directives europees.

Des d’aleshores s’han anat desenvolupant les polítiques bàsiques de la Unió: el mercat comú –el més gran i complet del món–, la lliure circulació de persones i treballadors, la moneda única, els ajuts a les regions pobres i a l’agricultura, el programa Erasmus, el suport a la recerca i els instruments d’acció exterior per projectar els valors i els interessos europeus a escala internacional. Cada avenç que s’ha produït ha hagut de vèncer resistències nacionalistes i recels sobiranistes, però amb el tenaç impuls d’europeistes i de federalistes, la Unió s’ha anat consolidant.

Els darrers temps han posat en evidència la necessitat de més i millor Europa en un seguit de qüestions importants: l’euro i la unió bancària, els refugiats, el canvi climàtic, la digitalització… Estàvem embrancats en tots aquests i altres repte decisius quan la pandèmia ha afegit preocupacions i necessitats. I s’ha obert l’experiència de la mutualització de les respostes. Per una banda, la resposta sanitària, mitjançant la compra centralitzada i mancomunada de vacunes que, malgrat totes les dificultats, ha permès actuar amb unitat (si ens preocupen les disfuncions aparegudes, podem imaginar com ens hauria anat amb 27 estats actuant cada un pel seu compte i competint entre ells?).

I en el terreny financer, s’ha implementat el Pla de Recuperació, amb els fons a càrrec del pressupost comunitari, mitjançant l’emissió mancomunada de bons per 750.000 milions d’euros. Representa una actuació solidària, de caràcter federal, mai vista abans en favor dels més afectats i necessitats.

La pandèmia ha coincidit amb la celebració de la Conferència sobre el Futur d’ Europa, que ara s’inicia, oportunitat que ens hem donat els europeus per tal que els ciutadans debatem i aportem idees per bastir una unió més forta. Una unió que per nosaltres cal que superi el fre de la necessitat d’unanimitat en els acords i que així reforci el seu pes en el món, que incorpori el pilar social i reforci l’opció per l’ecologia.

També apostem per un pilar fiscal que culmini la unió econòmica representada per l’euro. I tot això sota el control d’un Parlament Europeu més decisiu, amb la possibilitat d’elegir diputats en llistes transnacionals. La Conferència sobre el futur d’Europa, reflexió preparatòria per a l’aprofundiment del model comunitari, ha de comptar amb la participació dels ciutadans i, per tant, de la societat civil organitzada. I en aquest sentit, els federalistes ens oferim per tal d’instrumentar aquesta participació.
La Declaració Schuman i el Tractat de París van obrir el camí cap a la pau, la reconciliació, la democràcia i la justícia social per a tots els europeus. Començava el període de pau i prosperitat més llarg que hagi conegut el continent.

Avui, en un món cada vegada més globalitzat i interdependent, on les potències més autoritàries busquen afermar el seu paper, ens pertoca fer realitat la plenitud de la promesa federal. Aquesta ens apareix com la causa més noble a què podem dedicar-nos en el món actual. La causa més noble que oferim als joves a fi que s’hi impliquin per un món més just i solidari.

* Josep Sampera, Joan Padrós, Montserrat Roca, Glòria de la Llave, Rafael Alarcon, Teresa Bellavista, Teresa Barbany, Pablo de la Torre, Tere Serra, Jaume Balagué, Miquel Jonch, Montserrat Mercadé i Carme Garrido, en nom de Federalistes d’Esquerres del Vallès Oriental