La mort és la gran manipulada en la història de la humanitat.

El temps i l’espai en l’existència de la humanitat marquen la sortida i l’arribada dels processos històrics individuals i col·lectius. El procés, en la vida dels éssers humans, palesa diferències a l’hora de valorar la qualitat, definida per la dignitat en les persones. La vida, procés entre naixement i mort, ha de ser digna, i testimoni d’aquesta dignitat ha de ser-ne la mort. Quin és el sentit d’una mort digna? Salvador Pàniker és el gran filòsof del dret a morir dignament i, curiosament, Ramon Sampedro també ho defensava en el seu llibre Cartas desde el infierno, on demanava que no és criminalitzés qui l’ajudés a morir. Lluís Maria Xirinacs ho palesà amb la seva mort, sol a la muntanya, lliurant-se a Déu en ofrena. El granollerí Swami Satyananda se’n fa ressò amb l’experiència d’un mestre seu que és lliurà a la mort quan van entendre que havia arribat el seu moment. Aquest lliurament era i és una pràctica conscient. Però lliurar-se voluntàriament i racional a la mort no significa sempre fugir del sofriment. Jesuscrist és lliurà voluntàriament a morir crucificat. Dissortadament la mort és també la gran manipulada en la història de la humanitat. La dignitat de la mort depèn de la dignitat de la persona. Des del meu pensament cristià crec en un poder sobrenatural que té la mort per dignificar un criminal en un procés post mortem que els hindús en diuen reencarnació, les vegades que calgui fins a arribar al nirvana i els cristians creuen en el purgatori per expiar. Evitar el dolor és una forma externa, però no fa més digne el moribund perquè la dignitat és qualitat humana, qualitat que, amb l’ajuda de la mort, un difunt pot aconseguir. És la força de la fe en el perdó. I ningú no sap què pensa una persona en els darrers moments de la seva vida. S’ha de defensar el dret a una mort digna sense sofriments? Sí, però no n’hi ha prou. Mor dignament el condemnat a mort per un tribunal? Des de la vessant de la justícia, no. Si el condemnat accepta la seva mort, conscient de satisfer un mal comès, sí que ho és, però amb la predisposició de demanar perdó. Personalment penso que ningú no té dret a disposar de la vida de ningú per legal que sigui la sentència. L’eutanàsia en situacions d’irracionalitat vital o de consciència, que és el moment de fer el pas a una altra vida, pot ser un dret personal que a la vegada justifica l’ajuda rebuda d’altres persones. No hi ha cap tribunal que tingui dret a condemnar l’eutanàsia, perquè la mort no és competència de cap autoritat humana. I aquest pensament obliga a pensar profundament sobre la justícia de les guerres, totes injustes. Condemnar l’eutanàsia és una mena de guerra de la llei contra el dret d’una persona. La llei sanciona els mals comesos a altres, un que se suïcida racionalment no criminalitza cap acció d’altri. Quan l’eutanàsia dignifica la mort és per l’exercici racional de la llibertat. Hi pot haver error, però només en els darrers sospirs el podia solucionar el suïcida. Soc molt conscient perquè ho he viscut directament. El meu pare deixà un escrit que deia: “Que Déu em perdoni, com jo perdono els meus enemics.” La darrera gran lliçó que em va donar el meu pare.

La mort és la gran manipulada en la història de la humanitat.

L’eutanàsia dignifica la mort?