L’examen mèdic
Les dones tenen el doble de possibilitats de morir d’un infart que un home. Per què? Perquè aguanten més el dolor i el minimitzen. I també perquè ens sabem de memòria els símptomes que presenta en un home (el famós dolor al braç) però no en una dona, i no sempre són els mateixos (mareig, cansament, sudoració, ofec, nàusees). Les patologies que només afecten les dones, com l’endometriosi, no han estat estudiades i no tenen remei: no es diagnostica, no existeixen pautes de prevenció del dolor, no hi ha ajuts especials en cas que, per exemple, afecti la fertilitat. La regla i la menopausa són processos naturals que s’han medicalitzat amb dosis ingents d’hormones (i els seus consegüents efectes secundaris).
El patró masculí és el que la ciència ha utilitzat com a neutral (com ha passat en tants altres camps). Només els embarassos són tractats de forma específica, i tot i així els seus efectes (diàstasi abdominal, pèrdues, ‘caiguda’ d’òrgans) ben poques vegades tenen respostes urgents. L’androcentrisme científic és un problema de vida o mort.
La necessitat de revertir aquest biaix de gènere en la salut coincideix en el temps amb la necessitat i el consens social que cal convertir la paternitat en un procés compartit pels dos progenitors, entre altres raons perquè no sigui un factor de discriminació de la dona. Una de les novetats –dels pocs avenços de la passada legislatura– és l’equiparació gradual de la baixa per paternitat als quatre mesos de maternitat. Una fita que encara, sincerament, costa de creure.
Llàstima que abans que s’aprovessin les vuit setmanes de paternitat també es fes el joc del triler i es colés per l’escaire un enduriment dels criteris per concedir la baixa per maternitat. Deixant de banda els oficis d’alt risc, que impliquen una baixa preventiva que és abonada per les mútues laborals, la majoria de feines permetien fins aquest any agafar una baixa per maternitat com a molt tard a les 37 setmanes, que és quan l’embaràs ha arribat a port i pot néixer el nadó en qualsevol moment. Ara ja no es pot tenir aquesta prestació. El que pot fer la dona és anar al seu metge de capçalera i al·legar una malaltia (acceptant de cobrar de la seguretat social només el 60% del salari, en cas que l’empresa no li complementi la baixa) o bé gastar algunes de les 16 setmanes de la baixa de maternitat, que ja són prou escasses.
És el súmmum de la perversió d’un sistema que es vanta de perseguir la igualtat: prescindir de nou de les necessitats biològiques de les dones (perquè a les 37 setmanes es tenen prou símptomes invalidants per treballar, tot i que per saber-ho cal haver estat prenyat) i, a sobre, carregar el mort al metge de capçalera i a les arques de la seguretat social. Carambola.