Ens cal ser capaços de construir una societat acollidora que treballi en xarxa

En Tarik va arribar a casa un dijous d’agost a la nit. Aquell mateix matí, jo havia rebut un missatge via whats d’una amiga: “Un altre noi que es queda al carrer.” Era major d’edat i es buscava algú que volgués oferir-li un lloc on anar a viure. Sortia d’un centre de menors i els educadors i voluntaris del centre de l’associació Els Quatre Camins Solidaris (QCS), de Granollers, donaven veus per trobar solucions. Vaig prendre la decisió en qüestió de segons, no vaig pensar ni en els pros ni en els contres ni en tot el que suposava acollir un noi jove migrant. Senzillament, com a mare, vaig saber que, si mai els meus fills es trobaven lluny de casa sols, sense recursos i amb un futur incert, voldria que algú els donés una oportunitat. Així que vaig parlar amb els meus fills i els vaig plantejar la situació. No en sabíem el nom ni la procedència ni exactament l’edat. Ens havien dit que havia demostrat bon comportament al centre i ganes de tirar endavant. Això era tot. I vam decidir donar-li una oportunitat, un espai a on viure. Vam obrir les portes de casa nostra i el vam acollir com si fos un més de la família. En Tarik va arribar a casa cap al tard acompanyat de l’Amparo i en Pedro, els seus referents als QCS de Granollers i, amb ell, va arribar un nou món, una nova manera de mirar i de mirar-nos com a societat i com a persones. Sobre els nois migrants jo en sabia poc. Molt poc. Només allò que mirem a les televisions o llegim en articles de premsa. En sabia el que s’acostuma a comentar pel carrer o en debats de sobretaula, quan tots estem tips i ben encarxofats a la llar o en algun restaurant. Sovint són converses negatives, farcides de prejudicis, fruit del desconeixement i de les pors. I haig de reconèixer que alguns d’aquests prejudicis i pors també van formar part dels primers dies de convivència a casa nostra. Em vaig adonar que, quan vius l’experiència, tot allò que creies i defensaves sovint no és tan fàcil de dur a la pràctica i te n’adones dels veritables prejudicis i pors que també tens com a persona. Mai no m’havia plantejat fer quelcom semblant i, per tant, van ser dies de molta reflexió, de dubtes i incerteses i de mil preguntes bullint dins el meu cap. Sovint conversàvem amb en Tarik i compartíem aquests neguits. Només amb el pas de les setmanes vam descobrir qui realment teníem a casa i quin havia sigut el seu camí de vida. Alhora ell també ens va anar descobrint a nosaltres. I vam aprendre a confiar tot i les diferències, tot i ser de dos mons tan oposats. Vaig anar descobrint el món dels nois joves migrants sols. Vam passar setmanes a la recerca de suports, de formació, d’opcions laborals, de resoldre assumptes legals... Vam descobrir com de difícil que ho tenia en Tarik per aconseguir feina, formació i papers. Ens vam moure per trobar suports, creant xarxa de suport familiar i a la recerca de suport municipal. Cercant altres famílies acollidores. En Tarik fa nou mesos que és a casa nostra. Ara sabem que ell és un afortunat, que ha sabut aprofitar aquesta oportunitat que un dia li vam donar per tirar endavant amb la seva vida i anar-se fent un futur, per integrar-se i formar part de la societat a on ara viu i conviu, amb la voluntat de ser un més entre nosaltres. En Tarik va aprenent costums, cultura i llengua sense oblidar els seus orígens ni el contacte amb els seus. Un dia va decidir arriscar la seva vida travessant la mar, per trobar un futur millor, i va arribar a les costes espanyoles havent passat dues nits al mar, en una pastera amb 47 persones desconegudes i mig quilo d’olives per menjar durant la travessa. Els nois com en Tarik –també hi ha noies migrants, però en són molt poques– arriben aquí pensant que Europa els espera, que les coses seran fàcils i que podran trobar una bona feina i ajudar les seves famílies només de posar els peus a terra europea. De seguida es topen amb la crua realitat: pasteres enfonsades i morts en alta mar, fred i gana, detencions, deportacions en calent, centres de règim tancats, centres de menors saturats. Es troben al carrer, amb la por de les màfies, la gana, el desconeixement de l’idioma, les dificultats laborals, els problemes d’habitatge i l’odissea d’aconseguir papers. Uns papers, que anant bé, obtindran al cap de tres anys d’haver arribat al nostre país, sempre que puguin demostrar un reguitzell de requisits legals. Un papers que els permetran treballar i aconseguir tirar endavant de forma més digna. Els nois com en Tarik topen amb una cultura diferent, amb unes normes socials i un concepte religiós i de família sovint oposat, amb una burocràcia feixuga i amb uns tràmits incomprensibles per poder fer qualsevol cosa o demanar qualsevol ajuda. Molts d’ells van a parar al carrer, a pisos okupats, dormen a les platges del Maresme, amagats i amb por, tot esperant una oportunitat que moltes vegades no arriba. Tots ells venen amb il·lusions i somnis, i saben que no poden tornar a casa seva havent fracassat, i es troben atrapats en una societat que sovint els rebutja, els estigmatitza i els voldria ben lluny. Són nois joves, molts d’ells infants amb ganes de viure, d’estudiar i de treballar. Lluny de les seves famílies, però. Molt lluny. Ells saben que no podran tornar a casa seva en anys, i que el contacte amb les seves famílies serà de tant en tant a través de missatges. I el cas és que no poden decebre’ls i per això sempre els diuen que estan bé, que viuen en un centre i que estan estudiant... encara que no sigui sempre cert. En Tarik ha tingut sort i l’ha sabut aprofitar. Des que és a casa nostra hem anat creant un model propi d’integració. Hem creat un petit grup de suport, sobretot de dones, i hem trobat petits cursos de formació, petites feines i opcions de voluntariat que han permès que en Tarik es vagi integrant, el vagin coneixent i ell es vagi fent un lloc al nostre poble. I hem tingut la sort de finalment conèixer altres famílies d’acollida que estan en la mateixa situació que nosaltres, encara en són poques. Però n’hi ha arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol. Amb les famílies del nostre entorn estem intentant crear xarxa de suport i vincle perquè ens necessitem uns als altres si volem continuar acollint. Ens cal ser capaços de construir una societat acollidora que treballi en xarxa i que, tant des de les institucions com des de les iniciatives socials, ajudem aquests nois a formar-se i a trobar feina i que se sentin acollits i integrats, que tinguin clar que, en un futur, ells hauran de treballar i també col·laborar per tirar endavant el país que desitjaríem que els acollís amb respecte. En Tarik m’ha ensenyat a mirar amb uns altres ulls. He après a confiar. He tingut la sort de poder compartir uns dies amb la seva família del Marroc, de conèixer-los i que em coneguin i poder crear vincles de suport. Viure amb ells i veure quina és la seva realitat. I intentar ajudar des de la nostra situació privilegiada perquè els germans petits d’en Tarik no hagin d’arriscar la seva vida al mar buscant un futur que potser no trobaran a Europa. La família d’en Tarik ha patit molt i continua patint per ell. Quins pares no patirien per un fill que ho ha arriscat tot i viu tan lluny de casa? Com a europea, jo vaig poder anar i tornar en un vol de dues hores tot aprofitant un cap de setmana llarg. Ells no ho podran fer possiblement mai. I en Tarik trigarà molt a tornar-ho a fer, trigarà molt a tornar a casa seva. Ell un dia va tenir una oportunitat i no la va desaprofitar. Nosaltres un dia li vam oferir una oportunitat i –tot i que no tot ha sigut ni és fàcil– n’hem obtingut tot un món de realitat. NO SEMPRE ÉS FÀCIL L’experiència d’acollir un noi a casa no sempre és idíl·lica i plàcida des del minut zero… Potser hi viuen altres persones a la casa, adolescents o joves com el noi que arriba, i hi pot haver opinions oposades. Missió: que les ganes d’ajudar vencin els prejudicis, les desconfiances o, fins i tot, la pèrdua d’una mica de la comoditat i intimitat que implica la vida en família… L’esforç paga la pena, perquè l’ensenyament que implica l’acte de l’acolliment és enorme, tant s’aprèn del noi com de l’exercici de generositat i empatia que s’engega a l’entorn. En aquests casos, però, es fa necessari que la família no ho visqui sola, perquè són molts els interrogants que entren a casa acompanyant el noi extutelat, i cal, més que mai, que la comunitat els acompanyi per resoldre dubtes i col·laborar a trobar les solucions. ENS CAL SER CAPAÇOS DE CONSTRUIR També hem vist que no estem sols i que al voltant d’aquests casos s’han anat creant petites xarxes de solidaritat de persones i famílies que no poden acollir, però que poden donar suport a nois com el Tarik o a les famílies d’acollida. Com? Doncs tot oferint temps per acompanyar-los a fer gestions; per ensenyar-los a fer alguna cosa en concret; per passejar o sortir a algun lloc amb ells; per emplenar uns papers o aconseguir l’empadronament o qualsevol altre paper; per buscar recursos o, també en alguns casos, per donar suport econòmic o emocional si cal.

Ens cal ser capaços de construir una societat acollidora que treballi en xarxa

L’experiència d’acollir un jove migrant