No tinc la fórmula de l’èxit però crec que, a la canalla i als joves, els bressolem massa

Doncs això, que em faig gran. “Tiet, ets antic.” M’ho va dir un nebot meu. I deu ser això el que fa que no entengui certes coses. L’última: els períodes d’adaptació escolar. N’he escoltat els arguments atentament. I són els següents. A l’inici de curs, és millor que les nenes i els nens s’incorporin a la rutina diària de l’escola de forma progressiva. O sigui, que no comencin fent tot l’horari sencer, sinó que el vagin ampliant de mica en mica fins a completar-lo. La raó: evitar alteracions en el comportament de l’infant produïdes per un canvi brusc de la rutina diària. Els més menuts, quan deixen el niu de casa per anar a l’escola bressol o entren a P-3, s’enfronten a un nou espai físic i –també– a nous companys i mestres, persones noves que encara no han vestit d’afectivitat. En definitiva, que, segons els experts, la mainada s’enfronta, per una banda, a espais físics i emocionals desconeguts i, per una altra, al sentiment de pèrdua de les persones a qui s’havien aferrat en el seu creixement, digues-li pares o mestres primerencs. Em nego a qüestionar les idees dels docents experimentats i dels entesos en psicologia infantil. I menys, encara, de determinar jo si el període d’adaptació escolar és necessari o si, com havíem fet les nenes i els nens de la meva generació, el més convenient és engegar l’escola a tutti plen. Ara bé, m’assalta la incredulitat quan alguns amics i amigues em confirmen que hi ha llocs que apliquen aquest període a l’ESO i al Batxillerat. Molt més curt, sí. En la majoria dels casos, només d’un sol dia però, en definitiva, adaptació. I dubto. I qüestiono si no aplanem excessivament els camins de la vida dels nostres joves. Si els evitem que s’enfrontin a espais desconeguts i noves persones, com si això no fos el que es trobaran la resta dels seus dies. Si no és millor que encarin la realitat del món que no pas posposar-los els problemes, al·legant suposades dificultats i xacres. No tinc la fórmula de l’èxit però sí que intueixo que, a la canalla i als joves, els bressolem massa. Recordo quan la meva filla gran va començar a jugar a handbol. I quan winter is coming, és clar, fotia fred. Alguns pares van qüestionar seriosament que les criatures juguessin de bon matí. Massa fred, deien. I això que juguen dins d’un pavelló. Jo, que havia jugat des de ben petit a futbol en camps de sorra, amb aquelles pilotes Mikasa més dures que un roc i els matins d’hivern glaçats, em vaig sorprendre. I vaig pensar: al final aquestes criatures no sabran ni què és el fred. Deu ser que soc antic, com deia el meu nebot.

No tinc la fórmula de l’èxit però crec que, a la canalla i als joves, els bressolem massa

L’home antic va a l’escola